BENVINGUTS ELS TRENS

Representants del BLOC-Compromís en l'estació de Castelló
 dia de la inauguració del servei

 Ahir, en companya de representants municipal dels pobles afectats,  vaig poder estrenar els nous trens que paren a Torreblanca amb direcció a Castelló i València o a Vinaròs. La veritat és que cal estar contents de tindre una freqüència de trens que ja fa possible la seua utilització per tota la gent de Torreblanca. Aquest horari ens permetrà arribar, en menys de mitja hora, a Castelló per anar al metge, de compres o simplement a visitar les amistats, però també permetrà usar el tren a aquelles persones que van diàriament cap al nord o al sud a treballar, o possibilitarà que els estudiants universitaris del nostre poble no tinguen que llogar un pis en Castelló amb el cost suplementari que això significa. Per tot això estem contents i donem la benvinguda als trens.

Però que els trens que arriben avui no amaguen la injustícia que hem patit durant molts, moltíssims anys. Des de que vaig ingressar a la militància del partit, que aleshores tenia el nom d’Unitat del Poble Valencià, ja va ser una constant la petició de l’augment del servei de trens entre Castelló i Vinaròs; la primera legislatura que vaig ser regidor en Torreblanca ja vam presentar una moció demanant la creació del serveis de rodalies entre Castelló i Vinaròs; en la legislatura 1995-1999, essent alcalde de Torreblanca,  vam aprovar una altra moció en aquest mateix sentit, que es va trametre i a la que ens van contestar que la utilització del tren  per les persones de Torreblanca  no permetia eixes millores; essent diputat provincial també vaig presentar propostes similars i, lògicament en els vuit anys de diputat de Compromís a les Corts Valencianes, en tots els pressupostos va haver una esmena reclamant el servei de rodalies a part de presentar diverses Proposicions No de Llei, aconseguint que alguna d’elles  s’aprovés. Malgrat tot, aquestes propostes mai vam tindre cap contestació positiva, mai havien diners per a donar aquest servei que, per cert, si vivies al sud de Castelló sí que tenies, però el habitants del nord no; érem de segona categoria això de manera independent de si governava el PSOE o el PP, tots dos feien el mateix.

No content amb aquesta situació vaig emprendre un projecte personal: fer un estudi que aclarés si el que estàvem demanant era viable o no  i el vaig fer, vaig buscar les dades de les memòries de RENFE, vaig calcular costos, vaig comparar amb la línia de rodalies Castelló- València, vaig treure els habitants de les poblacions amb estació i calcular els percentatges d’utilització mitjana comparats amb altres línies, teníem en compte els hospitals de Vinaròs i Castelló, treballadors i visites mèdiques, els estudiants de l’UJI, els desplaçaments diaris per treball. La conclusió va ser que la línia de rodalies Castelló-Vinaròs era rendible no sols socialment sinó també econòmicament. L’informe va ser presentat a premsa primer a Vinaròs i després a Castelló (https://www.vilaweb.cat/noticia/3965836/20111228/panella-portara-congres-debat-trens-rodalia-maestrat.html) i ningú va replicar, ningú  va negar que fos possible i, com sempre, tampoc ningú va donar una passa.

En tots aquest anys el que vaig comprovar és que el PP defenia la creació de la línia de rodalies quan estava a l’oposició però no feia res quan governava, exactament el mateix que feia el PSOE, l’opinió del qual també depenia de si estava en govern o a l’oposició. Aquesta apreciació va fer que afirmarà davant la premsa que, atenent aquesta situació, no tindríem trens fins que el dos estarien a l’oposició. Avui he de reconéixer que em vaig enganyar, ha sigut suficient que el PSOE necessite per  a governar el recolzament de Compromís.

També vaig fer una altra afirmació que avui recordaré, “no tindrem trens mentre l’autopista siga de peatge”; el que és una bona notícia, si jo tenia raó i han posat trens és perquè no es prorrogarà la concessió de l’autopista. Esperem que així siga.

Al final hem aconseguit, no la línia de rodalies que ens portaria millor preus, però si una freqüència de trens que ens permet la seua utilització habitual, però compte, en un anys es farà una revisió i que seguisca el servei dependrà de la seua utilització, ara cal  que tots els ajuntament s’impliquen en la incentivació de la utilització del  tren, hi ha arguments econòmics, de rapidesa  i també ecològics per fer-ho,  i col·laborar en què aquest servei es prorrogue indefinidament.

Per tot això siguen benvinguts els trens.

La independència de Catalunya vista per Ortega y Gasset

Ara entendràs un poc millor perquè els homes

no volen acostumar-se a pensar, sinó que

prefereixen qualificar el senyor Haller de traïdor

a la pàtria i esperar tranquil·lament la guerra.

Hermann Hesse; El Llop Estepari.

La societat actual basa la major part de les seues decisions en el que s’anomena “opinió pública” i aquesta es manifesta bàsicament mitjançant els estudis i enquestes pertinents. Això que, en principi, és una bona manera d’actuar, no ho és tant quan es pregunta sobre temes dels qual no es té la suficient informació. Dóna la impressió que el que es busca no és conèixer l’opinió sinó crear l’opinió; el  que importa és el posicionament final, no el debat, la discussió fonamentada; el que importa és el posicionament visceral en un sí o un no, però no l’aprofundiment en l’anàlisi del perquè, de les causes que ens han portat a una situació determinada per a,  posteriorment i basant-se en els orígens del problema, buscar-ne les solucions.

José Ortega y Gasset

Aquesta forma de procedir ha quedat ben demostrada en el que fa a la independència de Catalunya;  portem llargs mesos trobant en tots els mitjans, tant escrits com audiovisuals, pseudodebats, on està representada només una de les parts, i articles d’opinió en els que només hi ha posicionament a favor o en contra, sense cap reflexió sobre les causes del problema, i que coincideix amb l’opinió de l’amo: qui paga, mana! (intentant ser just he de dir que he trobat molt més pluralisme en es mitjans defensors del dret a decidir que en els contraris). Ha estat una constant dels mitjans presentar la qüestió catalana com un exemple de despropòsits, han intentat desprestigiar el moviment independentista i els seus representants, pràcticament són tots uns bojos que no saben a quins desastre porten Catalunya, però poques vegades hem pogut sentir una anàlisi de les causes, del perquè.

A l´hora de buscar qui ha estudiat els problemes de l’organització territorial de l’estat espanyol m’han vingut diversos noms de persones actuals, però cap d’elles m’ha paregut oportú, tots tenien etiqueta; per això he decidit anar a seleccionar un autor, no perquè jo en siga seguidor de les seues idees relatives al nacionalisme, sinó més bé tot el contrari. Crec important investigar l’opinió d’una persona de reconegut prestigi, però amb una visió centalista; una persona espanyola i espanyolista;  un pensador, un dels pocs filòsofs espanyols que han reflexionat sobre la problemàtica de l’Estat. Ortega y Gasset ho és; no hi ha dubte de que és defensor d’una Espanya Unida, però ell parla de perquè no és així i crec que aquells que es diuen partidaris de “no trencar Espanya“ haurien de posar atenció en el que diu. És per aquest motiu que considere que val pena intentar parlar-ne més de les causes profundes que, entre altres motius,  han instigat el moviment independentista català, i ajornar el posicionament al final.  L’objectiu potser siga ja massa difícil. No obstant jo l’escriuré, vosaltres ja decidireu què en voleu fer.

Per començar afirmaré que intentar situar el problema de la independència de Catalunya únicament dins d’aquest país, ja és de per si una manera de no voler valorar el problema; el problema inicial no està en Catalunya; a Catalunya hi trobem causes que el potencien, però el problema històric radica en la configuració de la pròpia nació espanyola i una organitzaació territorial que no satisfà molts catalans

Ortega y Gasset afronta el tema de les dificultats del manteniment territorial d’Espanya principalment en la seua obra Espanya Invertebrada i ho fa des d’una perspectiva històrica; qualifica aquest problema com “la greu malaltia que España sofreix”; afirmació de gran importància, ja que situa en España, en la nació espanyola, la causa primera de la proliferació de l’independentisme, no en Catalunya; si la independència és un problema per als catalans ho és per la seua condició d’espanyols, no per ser catalans.

Ortega comença a situar el problema en la formació de la nació espanyola en que s’ha intentat fer “per creixement per dilatació del seu nucli inicial” mentre que per a ell ” la incorporació històrica no és la dilatació d'un nucli inicial, sinó més aviat l'organització de moltes unitats socials preexistents en una nova estructura. El nucli inicial, ni s'empassa els pobles que va sotmetent, ni anul·la el caràcter d'unitats vitals pròpies que abans tenien.”  Per tant, des de Castella s’intenta crear una Espanya que absorbisca tota la resta de pobles unificant-los, però no ho aconsegueix i dóna la impressió de que no és, encara avui, conscient del seu fracàs. Eixa consideració de que s’ha realitzat l’absorció dels pobles que avui formen l’estat espanyol, distints de Castella és totalment errònia i seguir en el mateix intent, ara, en el segle XXI, és un intent destinat al fracàs. L’actuació que l’Estat està fent avui en relació a Catalunya segueix sent d’imposició, de demostració de força sobre un país que ha de ser assimilat, i per tant ha de comportar-se de manera obedient, sense tindre en compte les seues característiques; un exemple d’aquesta mostra de domini la trobem en la contínua interferència en els temes que afecten a l’ensenyament i la llengua.

Segueix explicant Ortega y Gasset que és un error  “suposar que quan dels nuclis inferiors s'ha format la unitat superior nacional, deixen aquells d'existir com a elements activament diferenciats...Res d'això: submissió, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tals grups; la força d'independència que hi ha en ells perdura, bé que sotmesa; això és, contingut el seu poder centrífug per l'energia central que els obliga a viure com a parts d'un tot” i si la unitat està basada en la submissió en la força, quan un estat és o es manifesta feble les forces centrífugues apareixen, pel contrari si hi ha hagut una incorporació basada en els objectius i els interessos comuns, davant les dificultats s’unirien els esforços.

En opinió d’Ortega a partir de Felip II “la història d'Espanya és decadent i dispersiva. El procés de desintegració avança en rigorós ordre de la perifèria al centre. Primer es desprenen els Països Baixos i el Milanesat; després, Nàpols. A principis del segle XIX se separen les grans províncies ultramarines, i a finals, les colònies menors d’Amèrica i Extrem Orient. En 1900, el cos espanyol ha tornat a la seva nativa nuesa peninsular. I pareix que des del centre no se n’adonen de que per a mantenir un imperi per la força s’ha de ser fort, i Espanya no ho és, és feble, molt feble; Rajoy sempre està dient que som la quarta potència econòmica de la Unió Europea, però evita dir en quin lloc estaríem sense el PIB de Catalunya; econòmicament Catalunya és més forta que l’Espanya sense ella.  A Espanya ja li va passar amb les colònies, no van saber conservar-les i tampoc va mantenir una relació política econòmica preferent com va fer el Regne Unit, després de perdre les colònies creant la Commonwealth, passarà el mateix amb Catalunya? Han aprés alguna cosa del desastre del 98? Ortega ja avisava:  “Acaba amb això la desintegració? Serà casualitat, però el despreniment de les últimes possessions ultramarines sembla ser el senyal per al començament de la dispersió, intrapeninsular. En 1900 es comença a sentir el rumor de regionalismes, nacionalismes, separatismes.”

Ortega avança que els separatismes aniran en augment en tant en quant avancen el que anomena particularisme (paraula amb la que que ell defineix la forma d’actuar en la que cada grup deixa de sentir-se a si mateix com a part d’una estructura comuna i, en conseqüència, deixa de compartir els sentiments dels altres) i acusa de ser el màxim exponent del particularisme al “poder central”.

La crisi econòmica, ha mostrat la feblesa de l’estat espanyol, Catalunya ha hagut de fer grans retallades mentre que els pressupostos estatals seguien aprofitant-se dels impostos del catalans per afavorir altres comunitats i seguien marginant inversions imprescindibles en Catalunya (també al País  València, però no és el tema d’aquest article). Crec que aquest fet és un exemple del particularisme centralista, no importen els problemes dels catalans que, a l’igual que els valencians, per posar un exemple, paguem l’autopista mentre que les autopistes de Madrid es recuperen amb diners públics, molts d’ells procedents dels impostos catalans (o valencians). Això ha donat, en interpretació orteguiana, una resposta  particularista també des de Catalunya; a molts catalans ja no els importen els problemes d’Espanya, ja en tenen prou ells, i saben que amb el seu treball,  són capaços de superar-los, cosa que no troben dins de l’estat espanyol.

Podríem seguir, però superaríem l’espai pertinent d’un article; el meu objectiu no era desenvolupar una tesi, sinò resaltar que el problema de la independència de Catalunya no és un problema dels catalans sinò de l’estat, que les causes profundes cal buscar-les en el model de nació que va voler crear Espanya, baix el concepte de gran nació, cap d’Imperi que domina la resta dels pobles i que la conducta del govern de Rajoy i el discurs oficial no sols del PP, sinó de tots els grups que s’uneixen en la indiscutible unitat d’Espanya de no permetre ni tan sols que es manifeste la voluntat del poble català en referèndum és una forma moderna d’intervenció imperialista. Per la força van perdre les colònies  de sudamérica, van perdre Cuba, les Filipines i si segueixen igual, més tard  o més prompte perdran Catalunya. La forma de parlar d’Espanya pels propis espanyols va ser considerada per Ortega un “infatigable coger el ràbano por la hojas”  cosa que avui segueixen fent sense adonar-se’n de que es trenquen les fulles i es queden sense el rave.

Curiosament recordaré que Ortega y Gasset esmenta a Ernest Renan (filòsof francés que diu que una nació  es fa per la voluntat de viure junts) quan explica que “una nació és un plebiscit quotidià. En el secret inefable dels cors es fa tots els dies un fatal sufragi que decideix si una nació pot de debò seguir sent-ho” i els contraris al dret a decidir diuen que el sufragi ja està bé que siga dins del cor, però que de cap manera s’expresse a les urnes. Jo no n’estic d’acord i vosaltres?

POR EL BIEN DE ESPAÑA

En aquest moment, en el Congrés dels Diputats s’està debatint la investidura de Rajoy, ja sabem que van a nomenar-lo President; al PSOE no li importa massa que haja sigut el President d’un partit imputat per corrupció, sobre el que es presumeix un delicte electoral amb  el qual hauria pogut guanyar les eleccions;  no l’importa tampoc les mesures legislatives que ha pres en contra dels treballadors i a favor dels més poderosos, principalment el poder financer; no és que al PSOE no l’importa sinó que moltes vegades ha col·laborat en l’aprovació d’aquestes mesures legislatives.

La millor justificació que han trobat és eixa tant utilitzada quan els motius no convé fer-los púbics de “por el bien de España”, una justificació que val, per això de inconcreta, per a tot (Tejero va dur endavant el cop d’estat del 23 F “por el bien de España” i també Franco va  encapçalar la sedició militar que va ser Alzamiento Nacional “por el bien de España”). Però España és molt diversa està formada per persones; són banquers, polítics professionals, empresaris de grans empreses, xicotets empresaris, autònoms d’empreses familiars i de vegades d’un sol treballador,  funcionaris, obrers,... I amb interessos contraposats per definició. Per al bé de quins d’ells es regala el poder a Rajoy? Això no ho aclareix ningú.

La difícil justificació que té el PSOE queda evident en el debat paral·lel al del Congrés, que hi ha a la xarxa on molt freqüentment, davant la falta d’altre argument,  els soocialistes acaben dient que el temps deixarà vore qui té la raó, efectivament només poden que demanar temps, i fent un símil futbolístic direm que quan un equip demana temps és que la cosa està molt malament.

Per una altra part també diuen que el posen de President però que ells van a condicionar el govern. I jo em pregunte amb quina força? El PSOE té pànic a unes eleccions en un moment en que està profundament dividit a nivell intern i en el que persones que tota la vida l’han votat sense ni tant sols plantejar-se la possibilitat de votar una altre, afirmen avui que no els tornaran a votar mai més. En aquesta situació serà el PP qui decidisca fins a on es va a deixar pressionar. Si es pretén pressionar a Rajoy més del que el PP estiga disposat a permetre, serà aquest qui els amenaçarà amb convocar noves eleccions, i en eixe moment assumint el paper de víctima, “no em permeten governar”, dirà Rajoy i repetiran unànimement tots els seus diputats i diputades, totes les seues afiliades i afiliats, es mostraran com a víctimes, i ara sí, una altra vegada, POR EL BIEN DE ESPAÑA, El PSOE no va a permetre unes eleccions mentre no solucione el seu problema de divisió interna i Rajoy ho sap.

La finalitat del socialistes és allunyar-se del govern i de propostes difíciles a les que haurien de fer front en la situació actual tenint  davant seu una ciutadania farta de que es prenguen mesures que l’empobreix cada vegada més. Mentrestant convocaran un congrés, intentaran fabricar un nou lideratge i allí s’enfrontaran, si arriben junts, dues faccions: la que respon als interessos dels barons, ancorats en la constitució de la transició, i la renovadora, que haurà d’aclarir quin és el seu programa diferencial. Serà difícil eixir units d’ahí. El propòsit de, en un parell d’anys, passat el congres,  rebentar el govern del PP i anar a eleccions estarà en funció del resultat i les expectatives de vot.

Mentre, l’únic que podem dir és que s’han posat en un terreny que no els augura res bo, i si no miren el PSD en Alemanya, el 2005 va donar el govern a Merkel amb una “gran coalició” i el 2016, encara segueix governant.

I si prenen com a exemple el PASOK en Grècia, encara és més espectacular: en 2009 dóna el govern a la dreta  i ha quedat totalment desplaçat per Syriza; allí el partit socialista ha passat d‘un 44 % de vot i 160 diputats al 6% de sufragis i 17 diputats. El panorama a l’estat no és massa diferent, a l’igual que a Grècia ací hi ha forces noves d’esquerra, com Compromís al País Valencià i Podemos a la resta de l’Estat, que han ocupat el lloc que ha deixat lliure el PSOE, i estan obtenint cada vegada més la confiança de les persones treballadores que veuen com progressivament augmenten els problemes per arribar a final de més,  també de jovens estudiants o graduats que no troben lloc per treballar, o persones jubilades que han de mantindre fills i néts amb la seua pensió.

No era moment oportú per a deixar orfes a totes aquestes persones i per això altres han ocupat el lloc que ha abandonat el PSOE.

UNA CAMPANYA QUE NO HAURIA D’EXISTIR

Ja portem una setmana de campanya electoral; ja hem pogut escoltar el que han dit les distintes persones candidates en la premsa, hem pogut seguir un debat a quatre en la Televisió i ara toca reflexionar.

Marta Sorlí, Cap de Llista per Castelló

Després de sentir el que ens han dit hem d’anar aclarint el nostre vot; quan les persones  som d’esquerres no entren en el nostre debat intern ni el PP ni Ciutadans perquè són dues cares de la mateixa moneda, un és la cara bruta per la corrupció i l’altre la de l’esperança de la dreta, però dreta pura i dura; neoliberals, partidaris de la privatització de tots els serveis, de la dedicació dels recursos públics per a benefici particular del sector privat, de les retallades a les persones necessitades, dels avantatges i privilegis per als bancs i  tot el sector financer.

Per l’altre costat ens trobem amb un PSOE desorientat que, definint-se d’esquerres ha preparat i iniciat el camí cap a la destrucció dels mitjans de defensa de la classe obrera (i dic aquesta paraula amb un sentit ample i integrador de totes les persones treballadores de tots els sectors, de tots aquells que depenem d’una salari per tirar endavant) amb la modificació, sense referèndum, de l’article 135 de la Constitució, base de totes les retallades posteriors. En poques paraules el PSOE és un partit que ha anat contra els interessos de les seues bases. Amb Felipe González va deixar de ser leninista, primer, marxista després, i ara hem vist com ha deixat de ser socialista i, de les seues sigles només conserva la P de partit i la E d’Espanyol, res més.

Joan Baldoví, Mònica Oltra i Iñigo Errejón

al Ribalta, en Castelló.

Si això no és prou Pedro Sánchez ens vol fer assumir que no és president perquè Podemos, no el va votar (Compromís, que no estava en el Grup de Podemos, sinó en el Grup Mixt del Congrés, tampoc el va votar). Sánchez té la poca vergonya de replegar els vots de l’esquerra que demane un canvi de govern (no només de cares), arribar a un acord dual amb Rivera, el representant de la nova dreta, i donar les culpes a la resta de l’esquerra de no ser President. La culpa es del propi Sánchez i de tots els líders dels seu partit que li han posat traves per arribar a la Presidència, Susana Díaz i Felipe González els primers, li van prohibir pactar amb els catalans i amb Podemos, i també específicament amb Compromís. A qui li van deixar? Ciutadans i el PP (Felipe González diverses vegades s'ha manifestat partidari de la Gran Coalición (vore enllaç) PSOE-PP.

La dreta té una virtut i és aprofitar les oportunitats; recordem Aznar quan volia el vot dels catalans, no li importava l’independentisme més be “parlava català en la intimitat”, es va travestir per ser president, després, amb la majoria absoluta vam conéixer qui és ell.

No vull dir amb això que cal actuar com la dreta, no;  però el que no podem permetre és que Sánchez també arribe a travestir-se però per a convertir-se en un promotor de la dreta no per recolzar-se en la resta de l’esquerra.

Aquesta és la causa per la que avui estem en una  nova campanya electoral, mentre se li ha regalat a la dreta una nova oportunitat, que mai hauria d’haver-se-li donat.

Per això avui demane el vot per la coalició “A la Valenciana” on estem Compromís (i dins d’ella tota la gent del Bloc, que portem anys i anys lluitant per aconseguir, canviar el nostre País) junt a la versió valenciana de Podemos i EU. Perquè  nosaltres som la nova esquerra, la que vol fer pagar la crisi als que la van causar i no a les persones que l’hem patit, som els que representem la nova política, neta i enfrontada a la ja tradicional corrupció, els que hem demostrat des de fa anys als ajuntaments i des de fa poc a la Generalitat que sabem gestionar, els que responem als interessos de les persones més necessitades, els que volem recuperar una classe mitjana que la crisi ha fet desaparéixer, els que volem que el nostre País tinga el finançament que li correspon, en resum, els que volem exportar a tot arreu un model de gestió “A la Valenciana”

MOCIÓ TTIP: APROVADA PER IGNORÀNCIA

Josep Garcia Moliner
 Regidor de Bloc-Compromís

Ahir vaig estar present en el plenari de Torreblanca i, la veritat, vaig eixir molt decebut del que vaig vore. Per una part, un PP en el que destacava d’entrada l’absència del portaveu i la falta de preparació dels temes que es tractaven. López va intentar posar problemes a totes les propostes de l’equip de govern per acabar aprovant-les sense excepció; va fer gala de la capacitat de trobar problemes a les propostes que ell mateix aprovava, un  exercici d’ironia en la que, al final, qui quedava en evidència era ell mateix. En realitat va fer el ridícul més espantós quan, després de dir que anava a presentar al·legacions a la taxa municipal sobre els preus de l’Escola Infantil ( que, per cert, es rebaixaven), va votar favorablement la proposta. Què no sap que si vota a favor no pot presentar al·legacions?!!

Però això va quedar com a insignificant en el debat de la moció que va presentar el Grup Municipal de Bloc- Compromís rebutjant el TTIP  (Acord Transatlàntic per al Comerç i la Inversió) que dóna títol a aquest escrit i que va ser aprovada per ignorància manifesta de la majoria dels votants.

Dic això perquè la intervenció del PP va deixar ben clar que no coneixien bé eixe tema, i l’única explicació i valoració al respecte va partir del regidor de Bloc-Compromís, Josep Garcia Moliner, qui va presentar la moció. No va haver debat sobre un tema que és d’extrema importància ja que les conseqüències poden ser fatals per a la nostra economia. Temem que serà un tractat del que eixiran més forts aquells que ja ho són i més febles els que ja tenim problemes econòmics.

D’entrada no pot ser molt bo quan la negociació s’està produint de manera totalment secreta. El nostre eurodiputat Jordi Sebastià va demanar accedir a la documentació del tractat i se li va permetre vore només una part, a més de signar prèviament un contracte de confidencialitat que els obliga a mantenir el secret sobre el contingut dels documents que podia vore a més de prohibir-los entrar càmeres, mòbils o bolígrafs, baix amenaça d’inhabilitació o acusació d’espionatge.

Però el tema d’avui no és el tractat, sinó la postura dels nostres representants municipals. Com deia el PP, va reconèixer el seu desconeixement i es va abstindre. Ja que no van estudiar-se el tema, almenys podrien haver consultat que diu el seu partit; Rajoy diu que hem d’estar a favor (vore enllaç),però no; ni això.

El PSOE sí que va estar en la línia del partit, ni sí ni no, pot ser bo, però pot ser roïn i per tant es va abstindre, encara que la postura oficial del seu partit és que vaja endavant (vore enllaç). Pareix que encara no són conscients de que eixa permanent indefinició els està deixant en la cuneta. Ja són massa vegades: aprovar la modificació de l’article 135 de la constitució que va ser la base de les retallades que hem suportat totes les persones treballadores i dir que defenen els treballadors, va ser una de les que els ha portat a on estan.

Jordi Sebastià
Eurodiputat de Compromís

Total que els únics que ho tenim clar som la gent del Bloc-Compromís (vore enllaç), ens oposem a un

tractat que s’està acordant de manera secreta, que, pel que podem saber, afectarà negativament l’economia espanyola, més encara la valenciana i particularment la nostra agricultura que serà encara més sotmesa als criteris de les grans multinacionals en perjudici dels xicotets productors.

Resumint, la ignorància s’absté, la indefinició s’absté i el Bloc-Compromís vota a favor de rebutjar el tractat. Resultat: 2 vots a favor i 11 abstencions (contant els regidors que es van presentar en la candidatura de Ciutadans). Al final, aprovat.

Sí, nosaltres ho tenim clar; portem a debat una moció per a que tot el poble s’asssabente del que està passant i, en conseqüència, votem el rebuig al tractat.

La imprescindible unitat del Bloc

El panorama en el present precongrés del Bloc em recorda la situació prèvia al congrés del 2003 per la confrontació entre les dues candidatures  que augurava una forta divisió en el partit.  En aquella ocasió així va ser; el triomf per dos vots i la posterior negativa a admetre una executiva de consens, va situar una frontera interna, que ha durat fins avui, malgrat els esforços d’algunes persones.
La voluntat integradora de la direcció del Bloc va donar fruits i els següents congressos, fins avui, van originar grans majories, el que va permetre prendre decisions importants com la configuració de Compromís, el resultat del qual, després de difícils situacions, ha estat entrar en Les Corts amb grup propi, tindre representació al Congrés dels Diputats, i formar part del Consell;  quasi res! És ben segur que el fet de que els resultats ens van acompanyar ha estat el que va consolidar l’actual direcció i la va fer forta internament
Però també és veritat que Compromís ha obert una nova i estranya dinàmica; per una part és l’instrument que ens proporciona la força política de cara al País, i  per l’altra, les relacions entre els partits que l’integren constituïxen una permanent amenaça a l’estabilitat interna del Bloc.  El pes del nostre partit està contrapesat per la força de Mònica Oltra i això s’utilitza per altres membres de Compromís per a crear contínues situacions que erosionen el Bloc, com va passar amb l’incompliment del torn de diputats en l’anterior legislatura, per citar-ne una.
Si férem un DAFO, indubtablement diríem que Compromís és una fortalesa del Bloc però, encara que parega incomprensible, Compromís és també una amenaça (sempre parlant en els termes analítics del DAFO) per al Bloc.
Aquesta situació es la que ens diferència de les anteriors; un congrés que deixe un fort percentatge de descontents serà un camp immillorable per a que s’intente desestabilitzar encara més el partit, sabent que no podem (ni volem) trencar Compromís.
És per aquesta situació que,en el dia abans de començar el nostre congrés, vull fer patent aquesta darrera reflexió. Com a President Nacional del Bloc no he volgut fer manifestacions a favor da cap de les persones candidates. No he estat present en cap acte, he tingut una actitud clarament imparcial. Per això avui crec que puc fer pública la meua opinió sense que ningú interprete que parle a favor de part.
Considere imprescindible unir totes les tendències internes, buscar allò que ens ajunta i prioritzar-ho per damunt del que ens separa. Potser penseu que això és teoria i no es pot dur a la pràctica. No és així si volem de veritat, podem trobar solucions.
Entenc que, per molt que tots diguen que el problema no són les persones sinó el projecte, sabem que les persones representen el projecte i per tant, una part important del problema serà qui ocupa la Secretaria General. De solucions n’hi ha, crec que va ser Rafa Climent, l’actual Conseller d’Economia, qui va proposar copiar el funcionament de Compromís, on no hi ha un Secretari General, sinó diversos portaveus.
Vull aclarir que aquest article ix de la meua independència actual; estic en contacte amb persones dels dos sectors i no tinc cap ambició de futur. He sigut Regidor, Alcalde, Portaveu en la Diputació de Castelló, Diputat Autonòmic i President Nacional del Bloc, ja en tinc prou, ara toca a uns altres assumir les responsabilitats.
Sé que el que dic pot molestar algú, però és igual, aquesta és la meua visió de la situació actual  i la previsió del futur immediat del Bloc.
Fem un Bloc fort, que serà l’única manera d’enfortir Compromís i pel contrari, afeblir el Bloc serà la manera de posar traves, una vegada més, al nacionalisme valencià.

Les eleccions són cares?

Després de molt de temps de silenci motivat per circumstàncies personals que, els que em seguiu, ja coneixeu i que m'han fet que deixe l'activitat política en un segon terme, he obert aquest nou blog, Des de Torrenostra, continuació de l'anterior, Des de Les Corts, per a seguir donant  la meua opinió sobre el que passa, vist des de la nova situació personal que visc en aquest moment.

El primer títol està motivat per les reaccions al post que vaig posar ahir al meu facebook  i que crec que mereix una reflexió més profunda.

Vaig dir : Gràcies al rei avui tots parlen del que costen unes eleccions. Caldria explicar-li el que ens costa la monarquia. Les eleccions són imprescindibles en una democràcia. La monarquia, no.

La base de la meua afirmació està en una doble argumentació

Per una part afirme que l'austeritat en les despeses sempre és una bona finalitat, però no em negareu que la interpretació que fem és diferent depén de qui la fa; no és el rei el que ens l'ha de fer, quan ell porta una vida regalada i opulenta, o no recordeu que sent encara príncep es va gastar 4,2 milions d'euros per fer-se un palauet de 3.000 metres quadrats dins de la Zarzuela; es veu que el Palau de la Zarzuela no era prou per a ell.

I si en necessiteu més d'arguments us recomane llegir a Iñaqui Anasagasti  quan argumenta que el cost anual de la monarquia espanyola és de més de 561 milions, si sumem tots els apartats del pressupost anual que li afecta. Una bona quantitat que ens permetria a tots ser un poc menys austers del que som. 

Per una altra part crec que no devem permetre que ningú ens venga que la democràcia és cara, eixe és l'argument que ens retorna al passat, a la dictadura. La democràcia té un cost econòmic, però ens permet estalviar tirant fora de les institucions totes les persones corruptes que durant molts anys s'han enriquit amb obres que no es feien o que pagàvem per damunt del seu valor; a València en tenim moltes mostres; el circuit de la Fórmula I, la Ciutat de les Arts, la visita del Papa, l’hospital d’Haití que no ha aparegut, ..., en podríem dir moltes més.

Que no ens tornen a enganyar, tot açò va començar en els anys de l’opulència, però seguia passant en plena crisi, mentre ens demanàven austeritat, mentre es retallaven els serveis sanitaris i s’allargaven les llistes d’espera, mentre no es pagaven la aportacions als dependents, mentre l’alumnat estava en barracons, mentre s’augmentaven les taxes universitàries, mentre ....

Per això torne a dir-ho ben clar: ni la democràcia ni les eleccions no tenen la culpa de la situació actual del nostre País, més bé la té una transició que ha permés que les persones corruptes que havien format part o havien estat pròximes a Franco, seguiren ocupant el poder polític i econòmic de tot l’estat. De fet, que una afirmació com la feta per Felip VI de que estalviem en les eleccions haja sigut repetida i lloada per quasi tots els mitjans informatius sense la més mínima crítica deixa veure la poca base democràtica existent.

Dit siga de pas, les eleccions també poden ser més barates, però això s'arregla, canviant les normes durant la legislatura, no fent afirmacions merament demagògiques que queden bé de cara a la galeria però que no tenen cap conseqüència.

Acabe confirmant el que ja deia abans: per a un règim democràtic les eleccions són imprescindibles, la monarquia, no; més bé és un anacronisme i ben car.