La independència de Catalunya vista per Ortega y Gasset

Ara entendràs un poc millor perquè els homes

no volen acostumar-se a pensar, sinó que

prefereixen qualificar el senyor Haller de traïdor

a la pàtria i esperar tranquil·lament la guerra.

Hermann Hesse; El Llop Estepari.

La societat actual basa la major part de les seues decisions en el que s’anomena “opinió pública” i aquesta es manifesta bàsicament mitjançant els estudis i enquestes pertinents. Això que, en principi, és una bona manera d’actuar, no ho és tant quan es pregunta sobre temes dels qual no es té la suficient informació. Dóna la impressió que el que es busca no és conèixer l’opinió sinó crear l’opinió; el  que importa és el posicionament final, no el debat, la discussió fonamentada; el que importa és el posicionament visceral en un sí o un no, però no l’aprofundiment en l’anàlisi del perquè, de les causes que ens han portat a una situació determinada per a,  posteriorment i basant-se en els orígens del problema, buscar-ne les solucions.

José Ortega y Gasset

Aquesta forma de procedir ha quedat ben demostrada en el que fa a la independència de Catalunya;  portem llargs mesos trobant en tots els mitjans, tant escrits com audiovisuals, pseudodebats, on està representada només una de les parts, i articles d’opinió en els que només hi ha posicionament a favor o en contra, sense cap reflexió sobre les causes del problema, i que coincideix amb l’opinió de l’amo: qui paga, mana! (intentant ser just he de dir que he trobat molt més pluralisme en es mitjans defensors del dret a decidir que en els contraris). Ha estat una constant dels mitjans presentar la qüestió catalana com un exemple de despropòsits, han intentat desprestigiar el moviment independentista i els seus representants, pràcticament són tots uns bojos que no saben a quins desastre porten Catalunya, però poques vegades hem pogut sentir una anàlisi de les causes, del perquè.

A l´hora de buscar qui ha estudiat els problemes de l’organització territorial de l’estat espanyol m’han vingut diversos noms de persones actuals, però cap d’elles m’ha paregut oportú, tots tenien etiqueta; per això he decidit anar a seleccionar un autor, no perquè jo en siga seguidor de les seues idees relatives al nacionalisme, sinó més bé tot el contrari. Crec important investigar l’opinió d’una persona de reconegut prestigi, però amb una visió centalista; una persona espanyola i espanyolista;  un pensador, un dels pocs filòsofs espanyols que han reflexionat sobre la problemàtica de l’Estat. Ortega y Gasset ho és; no hi ha dubte de que és defensor d’una Espanya Unida, però ell parla de perquè no és així i crec que aquells que es diuen partidaris de “no trencar Espanya“ haurien de posar atenció en el que diu. És per aquest motiu que considere que val pena intentar parlar-ne més de les causes profundes que, entre altres motius,  han instigat el moviment independentista català, i ajornar el posicionament al final.  L’objectiu potser siga ja massa difícil. No obstant jo l’escriuré, vosaltres ja decidireu què en voleu fer.

Per començar afirmaré que intentar situar el problema de la independència de Catalunya únicament dins d’aquest país, ja és de per si una manera de no voler valorar el problema; el problema inicial no està en Catalunya; a Catalunya hi trobem causes que el potencien, però el problema històric radica en la configuració de la pròpia nació espanyola i una organitzaació territorial que no satisfà molts catalans

Ortega y Gasset afronta el tema de les dificultats del manteniment territorial d’Espanya principalment en la seua obra Espanya Invertebrada i ho fa des d’una perspectiva històrica; qualifica aquest problema com “la greu malaltia que España sofreix”; afirmació de gran importància, ja que situa en España, en la nació espanyola, la causa primera de la proliferació de l’independentisme, no en Catalunya; si la independència és un problema per als catalans ho és per la seua condició d’espanyols, no per ser catalans.

Ortega comença a situar el problema en la formació de la nació espanyola en que s’ha intentat fer “per creixement per dilatació del seu nucli inicial” mentre que per a ell ” la incorporació històrica no és la dilatació d'un nucli inicial, sinó més aviat l'organització de moltes unitats socials preexistents en una nova estructura. El nucli inicial, ni s'empassa els pobles que va sotmetent, ni anul·la el caràcter d'unitats vitals pròpies que abans tenien.”  Per tant, des de Castella s’intenta crear una Espanya que absorbisca tota la resta de pobles unificant-los, però no ho aconsegueix i dóna la impressió de que no és, encara avui, conscient del seu fracàs. Eixa consideració de que s’ha realitzat l’absorció dels pobles que avui formen l’estat espanyol, distints de Castella és totalment errònia i seguir en el mateix intent, ara, en el segle XXI, és un intent destinat al fracàs. L’actuació que l’Estat està fent avui en relació a Catalunya segueix sent d’imposició, de demostració de força sobre un país que ha de ser assimilat, i per tant ha de comportar-se de manera obedient, sense tindre en compte les seues característiques; un exemple d’aquesta mostra de domini la trobem en la contínua interferència en els temes que afecten a l’ensenyament i la llengua.

Segueix explicant Ortega y Gasset que és un error  “suposar que quan dels nuclis inferiors s'ha format la unitat superior nacional, deixen aquells d'existir com a elements activament diferenciats...Res d'això: submissió, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tals grups; la força d'independència que hi ha en ells perdura, bé que sotmesa; això és, contingut el seu poder centrífug per l'energia central que els obliga a viure com a parts d'un tot” i si la unitat està basada en la submissió en la força, quan un estat és o es manifesta feble les forces centrífugues apareixen, pel contrari si hi ha hagut una incorporació basada en els objectius i els interessos comuns, davant les dificultats s’unirien els esforços.

En opinió d’Ortega a partir de Felip II “la història d'Espanya és decadent i dispersiva. El procés de desintegració avança en rigorós ordre de la perifèria al centre. Primer es desprenen els Països Baixos i el Milanesat; després, Nàpols. A principis del segle XIX se separen les grans províncies ultramarines, i a finals, les colònies menors d’Amèrica i Extrem Orient. En 1900, el cos espanyol ha tornat a la seva nativa nuesa peninsular. I pareix que des del centre no se n’adonen de que per a mantenir un imperi per la força s’ha de ser fort, i Espanya no ho és, és feble, molt feble; Rajoy sempre està dient que som la quarta potència econòmica de la Unió Europea, però evita dir en quin lloc estaríem sense el PIB de Catalunya; econòmicament Catalunya és més forta que l’Espanya sense ella.  A Espanya ja li va passar amb les colònies, no van saber conservar-les i tampoc va mantenir una relació política econòmica preferent com va fer el Regne Unit, després de perdre les colònies creant la Commonwealth, passarà el mateix amb Catalunya? Han aprés alguna cosa del desastre del 98? Ortega ja avisava:  “Acaba amb això la desintegració? Serà casualitat, però el despreniment de les últimes possessions ultramarines sembla ser el senyal per al començament de la dispersió, intrapeninsular. En 1900 es comença a sentir el rumor de regionalismes, nacionalismes, separatismes.”

Ortega avança que els separatismes aniran en augment en tant en quant avancen el que anomena particularisme (paraula amb la que que ell defineix la forma d’actuar en la que cada grup deixa de sentir-se a si mateix com a part d’una estructura comuna i, en conseqüència, deixa de compartir els sentiments dels altres) i acusa de ser el màxim exponent del particularisme al “poder central”.

La crisi econòmica, ha mostrat la feblesa de l’estat espanyol, Catalunya ha hagut de fer grans retallades mentre que els pressupostos estatals seguien aprofitant-se dels impostos del catalans per afavorir altres comunitats i seguien marginant inversions imprescindibles en Catalunya (també al País  València, però no és el tema d’aquest article). Crec que aquest fet és un exemple del particularisme centralista, no importen els problemes dels catalans que, a l’igual que els valencians, per posar un exemple, paguem l’autopista mentre que les autopistes de Madrid es recuperen amb diners públics, molts d’ells procedents dels impostos catalans (o valencians). Això ha donat, en interpretació orteguiana, una resposta  particularista també des de Catalunya; a molts catalans ja no els importen els problemes d’Espanya, ja en tenen prou ells, i saben que amb el seu treball,  són capaços de superar-los, cosa que no troben dins de l’estat espanyol.

Podríem seguir, però superaríem l’espai pertinent d’un article; el meu objectiu no era desenvolupar una tesi, sinò resaltar que el problema de la independència de Catalunya no és un problema dels catalans sinò de l’estat, que les causes profundes cal buscar-les en el model de nació que va voler crear Espanya, baix el concepte de gran nació, cap d’Imperi que domina la resta dels pobles i que la conducta del govern de Rajoy i el discurs oficial no sols del PP, sinó de tots els grups que s’uneixen en la indiscutible unitat d’Espanya de no permetre ni tan sols que es manifeste la voluntat del poble català en referèndum és una forma moderna d’intervenció imperialista. Per la força van perdre les colònies  de sudamérica, van perdre Cuba, les Filipines i si segueixen igual, més tard  o més prompte perdran Catalunya. La forma de parlar d’Espanya pels propis espanyols va ser considerada per Ortega un “infatigable coger el ràbano por la hojas”  cosa que avui segueixen fent sense adonar-se’n de que es trenquen les fulles i es queden sense el rave.

Curiosament recordaré que Ortega y Gasset esmenta a Ernest Renan (filòsof francés que diu que una nació  es fa per la voluntat de viure junts) quan explica que “una nació és un plebiscit quotidià. En el secret inefable dels cors es fa tots els dies un fatal sufragi que decideix si una nació pot de debò seguir sent-ho” i els contraris al dret a decidir diuen que el sufragi ja està bé que siga dins del cor, però que de cap manera s’expresse a les urnes. Jo no n’estic d’acord i vosaltres?