ESTEM EN GUERRA?

Diumenge de pasqua estava seguint la compareixença del President Ximo Puig que donava explicacions sobre la situació de la pandèmia del coronavirus al País Valencià, quan es va interrompre l’emissió per passar a retransmetre una altra compareixença, la de Pedro Sánchez. Immediatament, malgrat que els dos parlaven del mateix, vaig trobar una gran diferència; Ximo Puig estava parlant amb tota la naturalitat contestant les preguntes que els periodistes li feien, mentre que Sánchez no deixava de parlar de guerra, era la paraula més repetida. Com era per ràdio no veia si tornava a estar acompanyat per militars d’alta graduació amb el  pit ple de medalles, però eixa insistència en parlar de guerra, de batalles, i enfrontament em va fer pensar. De veritat estem en guerra? Algú s’ho pensa? Tots sabem que el que estem fent és afrontar una pandèmia i això no és una guerra. Aleshores, perquè utilitza Sánchez eixe vocabulari bèl·lic?

Serà que vol dir que necessita implantar una economia de guerra? Per saber-ho vaig  buscar informació sobre què és això de l’economia de guerra.

Pareix ser que en una economia de guerra es prenen mesures dirigides a afavorir l’autoconsum. Es reorienta la indústria i l’agricultura a assegurar els productes que ens en són necessaris; tant és així que es modifiquen els pressupostos per assignar més recursos a l’agricultura i la indústria,  la política monetària es dirigeix prioritàriament a controlar la inflació, també es procura reduir el consum, si és precís, arribant al racionament, a més, freqüentment es creen nous impostos per a aconseguir una major liquidesa per fer front a les despeses extraordinàries de la guerra.

De moment no hem vist caps mesura que afecte a la producció agrària i, si alguna indústria s’ha reorientat, ha sigut motivada per la mateixa llei de mercat; la falta de demanda dels seus productes coincidia amb la carència de mascaretes, desinfectants, respiradors i demés material sanitari imperiosament necessari.

La reducció del consum, si n’hi ha hagut, serà més conseqüència del tancament dins de les nostres cases que de cap orientació política derivada de les necessitats existents.

Tampoc hem vist que s’hagen creat nous impostos ni incrementat els existents, és més, s’ha fet el contrari, com ajornar el seu pagament. I per acabar, l’única  política monetària possible per al govern estatal és la de l’euro, o siga l’europea; l’estat no té política monetària pròpia, perquè la vam cedir a la Unió Europea en entrar al sistema de l’euro.

Per tant si no estem en una economia de guerra em seguisc preguntant perquè s’utilitza eixa terminologia de manera constant en els discursos de Sánchez? I no només ell, he trobat freqüents articles en la premsa que també empren eixes expressions, precisament és en el que diuen els articles dels “opinadors” professionals on troben algunes pistes.

He trobat veus des de la dreta que, a les característiques citades anteriorment, afegeix la de la hipercentralitzacio i la de sacrificar la sostenibilitat a llarg termini per tal d’incrementar la capacitat de reacció. Aquestes dues afirmacions ja manifesten clarament la voluntat d’aprofitar la situació de crisi per anar a un estat més centralitzat i també abandonar els criteris de sostenibilitat. Clar si estem en guerra el que cal és guanyar-la siga quin siga el cost.

A on ens volen portar amb eixa situació de “guerra” imaginària. El primer de tot és convèncer-nos de que el coronavirus no solament és una situació d’emergència, per a la qual l’estat està perfectament preparat per a fer-li front,  sinó que interessa més donar la imatge de que és una situació de guerra i  en la guerra no es qüestionen els sacrificis. És reveladora la frase de Naomí Klein en referència a situacions similars “...en moments de crisi, la població està disposada a cedir un poder immens a aquell que afirme disposar de la cura màgica..." I la cura màgica portarà amb tota seguretat sacrifici i privacions per a les classes mitjana i baixa, i beneficis assegurats per l’estat a la classe econòmica més poderosa. Això és el que passa en la guerra.

I per ací van els tirs, sinó mirem les mesures que l'FMI, el Fons Monetari Internacional, proposa per Espanya: 

Respecte al treball demana flexibilitat i que continue vigent la reforma laboral de Rajoy, cosa que ja li anirà bé a Sánchez per a no complir el punt del pacte amb Iglesias que demanava l’abolició d’aquesta reforma. Té Iglesias els dies contats dins del govern de Sánchez?

Demana també l’FMI mesures fiscals per reduir el dèficit, està clar que en seran necessàries, però quines mesures proposa: pujar l’IVA reduït i les taxes al consum, o siga pujar els impostos indirectes, els que afecten igual a pobres i rics, ni se’ls ha ocorregut plantejar uns impostos directes i progressius que redistribuisquen la riquesa, això no forma part de l’economia de guerra. I ja se sap que en la guerra són els pobres soldats qui moren al  front, els que guanyen són els que es queden a la reraguarda.

També demanen l’allargament de la vida laboral i la contenció de les pensions, proposant  que es retallen les prestacions inicials tant en quant s’allargue  la vida. Supose que la finalitat és que no s’allargue massa, si eres vell i tens salut, la solució serà matar-te de fam. No volen vore que, encara que vivim més, en la nostra vida laboral hem originat uns beneficis molts majors que els nostres pares o avis, i que amb les seues menors aportacions sí que es podien jubilar al 65 anys.

I, com no, apareix la banca; per assegurar-nos la subsistència aconsella  fer plans d’estalvi suplementaris, o siga plans de pensions privats. Proposen que a més de pagar impostos, ens haguem de pagar, a més,  una jubilació privada.

Ah, i si no era prou, diu que millor que un salari mínim hauríem de proposar crèdit fiscals, que entenc que serien quantitats que  podríem desgravar en la declaració de renda si no arribàvem als ingressos mínims establerts. L’empresa quedaria lliure per a pagar una misèria i si era massa poc, aleshores seria l’estat qui ens ho compensaria.

No estic intentant endevinar el futur. Jo simplement pose sobre la taula, situacions que són reals i que cal relacionar i previndre. Tot el que està passant ens recorda molt la Doctrina del Shock, exposada per Naomi Klein. Es proposa aprofitar el shock (guerra) del COVID-19, per anar disminuint encara més l’Estat del Benestar. Potser eixos nous Pactes de la Moncloa, estan proposats per marcar el camí? El temps ens ho dirà.

El dia després del Covid-19

Iniciada la segona quinzena de tancament obligat i necessari en les nostres cases, després d’anar sentint l’intens i continu bombardeig de notícies sobre el coronavirus, continuant amb l’anàlisi diari de les gràfiques que ens diuen que encara no hem arribat al pic de l’evolució de la pandèmia, després del diari aplaudiment dedicat a tot el personal sanitari que està treballant per nosaltres, moltes vegades sense l’equipament de seguretat indispensable, després de tot això i amb l’expectativa de seguir amb la reclusió domèstica, crec que ja toca parlar del dia després. Hi haurà vida després del coronavirus? Lògicament sí, però serà igual que la d’abans? Com canviarà, en quina direcció anirem, com ens afectarà?

Molta gent està fent càlculs i previsions, supose que ho faran els distints governs; en primer lloc el de l’Estat, i també els autonòmics, cadascú dins de les seues atribucions i responsabilitats. Però també ho estan fent altres institucions,  amb tota seguretat el grans agents econòmics, l’IBEX 35, els bancs, les patronals, no perden el temps, i vist com s’ha gestionat la crisi econòmica anterior, que és l’actual perquè encara n’estàvem dins d’ella, no estic massa segur de què no es torne a beneficiar els mateixos i siguen els treballadors i els xicotets autònoms es que ho seguisquen pagant.

No està de més fer un repàs històric a les teories econòmiques que diuen haver trobat solucions per a eixir de les crisis.

La primera gran crisi del segle XX va ser la de 1929;  els feliços anys 20 van acabar amb la gran depressió. La desmesurada especulació en borsa va ser un dels factors que van intervindre en la gestació de la crisi, i el 24 d’octubre, conegut com el dijous negre, la borsa de Nova York es va enfonsar, la gran oferta d’accions combinada amb la nul·la demanda va fer que el valor de les accions de les empreses quedara reduït al no res, en no trobar comprador. La gent es va llançar a retirar el seu crèdit dels bancs al temps que no podien pagar els rebuts dels seus préstecs, la banca es va enfonsar i va entrar en fallida. La crisi dels Estats Units s’estén per Europa. L’atur es multiplica.

El president Roosevelt va llençar el New Deal, un programa econòmic basat en les teories de Keynes, que consistien en l’aplicació d’un programa mixt entre el lliure mercat capitalista i l’economia planificada del comunisme; l’estat havia d’intervindre en l’economia per a redistribuir la riquesa i activar la creació de llocs de treball mitjançant un programa ambiciós d’inversió pública, el control de la massa monetària dels bancs, l’estímul de la inversió i la fixació del salari mínim.

El programa va donar bon resultat, la inversió pública va ser un bon instrument de creació de treball i de dinamització econòmica. Però no a tots va agradar, hi havia un sector de la societat que el veia malament, el d’una oligarquia econòmica que aspirava a guanyar molt més, i ho volien fer acabant amb la redistribució dels beneficis, la gran empresa i els seus accionistes, precisament els causants de la crisi, volien tornar a concentrar en les seues mans la totalitat del benefici i amb el temps van cobrar

John Maynard Keynes

importància les idees d’una altre economista Milton Friedman i l’escola de Chicago que volien tornar a les teories del “laissez faire” més absolutes, a l’aplicació absoluta de la llei de mercat, de l’oferta i la demanda, sense cap límit ni coacció. Això comportava la desaparició del salari mínim, la privatització de la sanitat, l’educació, correus, inclús les pensions. L’objectiu era acabar amb l’estat del benestar perquè per a mantindre’l era necessària la redistribució de la riquesa mentre que l’objectiu de Friedman i l’escola de Chicago era la concentració dels guanys en unes poques mans.

Aquest programa es va aplicar en les dictadures sud-americanes de Brasil, Xile, Argentina o Uruguai amb resultat escandalosos de creació de pobresa i concentració de riquesa en les mans d’uns pocs elegits. Cal dir que el mateix Friedman va assessorar Pinochet i els representants de l’escola de Chicago, van ser els directors de l’economia d’aquestes dictadures. L’única cosa que van aconseguir va ser el domini econòmic dels Estat Units en aquestes nacions. Posteriorment, es va aplicar en els

Milton Friedman

Estat  Units amb presidents com Reagan o Bush, i en el Regne Unit amb Margaret Thatcher, encara que no es va dur a terme de manera tan radical com en les dictadures citades. El neoliberalisme es va estenent per Europa, en França, Sarkozy i Merkel a Alemanya són dos del seus nous valedors. Mentrestant anava estenent-se més el concepte de globalització, la concepció de món con un mercat global.

Durant l’època de bonança econòmica, a Espanya, també es van aplicar les teories neoliberals, clarament en els governs del Partit Popular, i un poc més dissimulades amb els del PSOE; el lliure mercat va guanyar terreny amb creixents privatitzacions  dels serveis bàsics.

Apareix la crisi del 2007, pareix que el món es cau, el bancs tornen a estar en fallida. I quines mesures es prenen? Es pareixen a les del New Deal o a les de l’escola de Chicago.

Per una part s’intenta dinamitzar l’economia amb programes d’inversió pública amb unes subvencions dirigides als ajuntaments, suposem que en la línia de les idees de Keynes. El resultat va ser decebedor ja que, en no tindre cap orientació, ni es van dirigir a la promoció d’activitat econòmica productiva ni a activitats que comportaren una gran utilització de mà d’obra.

El 2008 Lehman Brothers, el quart banc dels EEUU
fa fallida i desencadena la crisi bancària.

Per una altra part es va dedicar una gran quantitat de diners, avui podem parlar de més de 60.000 milions d’euros, al rescat bancari, però sense condicions. O siga que vam donar 60.000 milions als bancs que no podien fer front a les seues obligacions, que no podien cobrar les hipoteques que tant alegrement havien concedit, i ho vam fer sense que ells assumiren l’obligació de no cobrar eixes mateixes hipoteques a les persones que havien perdut el seu lloc de treball, amb la conseqüència de que, amb diners públics, li vam donar vida als bancs per a que pugueren tirar al carrer les persones més desvalgudes.

I una tercera direcció de reformes en la línia de l’aplicació de les doctrines neoliberals, va ser la contenció del deute públic, el contrari del que Keynes deia que calia fer, el que va portar duríssimes retallades en els serveis públics; ho trobem en sanitat, educació i serveis socials de manera molt clara, i en la reforma laboral que disminuïa els drets dels treballadors i l’acció dels sindicats.

Ara ens ha arribat una altra crisi, la del coronavirus, que ha posat a prova, entre altres coses, el funcionament del sistema sanitari; que ha demostrat la necessitat de tindre una sanitat pública, ben preparada, amb molts mitjans humans i materials, el que està en contradicció amb les doctrines neoliberals, que volen reduir al màxim els serveis públics. I això no es soluciona amb paraules sinó amb inversió pública en llits hospitalaris, en UCI, en respiradors, en mascaretes, en sous dignes per a que els professionals sanitaris i els investigadors no se'n vagen a altres llocs, sí, en el sou d’eixos que avui aplaudim des del balcó però i demà?, quan hage passat açò, què? Tornarem a criticar el cost de funcionariat ( tot el personal sanitari del sector públic cobren del pressupost públic). Els aplaudiments estan molt bé, però les persones no solament han de menjar tots el dies, sinó que tenen dret a una vida digna, a un cert nivell de comoditat i satisfacció.

La sanitat ha quedat desbordada amb la pandèmia
del coronavirus 

A més, pensem que aquesta crisi que, en inici no és econòmica, tindrà grans conseqüències en l’economia. De moment ja sabem que La Seguretat Social ha tancat el mes de març amb un descens de 833.979 afiliats, el major de la història, i que el nombre d'aturats registrats a les oficines dels serveis públics d'ocupació ha estat de 302.365 desocupats al març (+9,3%), el seu major augment en qualsevol mes de tota la sèrie històrica, tornant a situar l’atur per dalt dels 3,5 milions.

Què anem a fer? Es clar que es ficaran diners públics en el mercat, però a les mans de qui hi aniran? Tornarem a fer obres improductives que repercutiran en l’acumulació del benefici en els de sempre o aniran a millorar directament la situació de la gent treballadora, entre ells els xicotets emprenedors que han obert un negoci per a crear-se el seu propi lloc de treball. El poc que conec avui no m’agrada i posaré un exemple: que per a pagar el lloguer hagen de fer un microcrèdit en els bancs és tornar a fer el mateix de sempre. El botiguer que ha tancat la tenda tindrà que suportar les pèrdues, però es veu que el grans propietaris de pisos en lloguer, els fons voltors que tenen gran quantitats de baixos comercials en les grans capitals, eixos han de conservar el benefici diari, eixos seguiran cobrant, encara que això represente un endeutament dels autònoms.

Anem pensant, que es l’únic motiu que té aquest article.

BENVINGUTS ELS TRENS

Representants del BLOC-Compromís en l'estació de Castelló
 dia de la inauguració del servei

 Ahir, en companya de representants municipal dels pobles afectats,  vaig poder estrenar els nous trens que paren a Torreblanca amb direcció a Castelló i València o a Vinaròs. La veritat és que cal estar contents de tindre una freqüència de trens que ja fa possible la seua utilització per tota la gent de Torreblanca. Aquest horari ens permetrà arribar, en menys de mitja hora, a Castelló per anar al metge, de compres o simplement a visitar les amistats, però també permetrà usar el tren a aquelles persones que van diàriament cap al nord o al sud a treballar, o possibilitarà que els estudiants universitaris del nostre poble no tinguen que llogar un pis en Castelló amb el cost suplementari que això significa. Per tot això estem contents i donem la benvinguda als trens.

Però que els trens que arriben avui no amaguen la injustícia que hem patit durant molts, moltíssims anys. Des de que vaig ingressar a la militància del partit, que aleshores tenia el nom d’Unitat del Poble Valencià, ja va ser una constant la petició de l’augment del servei de trens entre Castelló i Vinaròs; la primera legislatura que vaig ser regidor en Torreblanca ja vam presentar una moció demanant la creació del serveis de rodalies entre Castelló i Vinaròs; en la legislatura 1995-1999, essent alcalde de Torreblanca,  vam aprovar una altra moció en aquest mateix sentit, que es va trametre i a la que ens van contestar que la utilització del tren  per les persones de Torreblanca  no permetia eixes millores; essent diputat provincial també vaig presentar propostes similars i, lògicament en els vuit anys de diputat de Compromís a les Corts Valencianes, en tots els pressupostos va haver una esmena reclamant el servei de rodalies a part de presentar diverses Proposicions No de Llei, aconseguint que alguna d’elles  s’aprovés. Malgrat tot, aquestes propostes mai vam tindre cap contestació positiva, mai havien diners per a donar aquest servei que, per cert, si vivies al sud de Castelló sí que tenies, però el habitants del nord no; érem de segona categoria això de manera independent de si governava el PSOE o el PP, tots dos feien el mateix.

No content amb aquesta situació vaig emprendre un projecte personal: fer un estudi que aclarés si el que estàvem demanant era viable o no  i el vaig fer, vaig buscar les dades de les memòries de RENFE, vaig calcular costos, vaig comparar amb la línia de rodalies Castelló- València, vaig treure els habitants de les poblacions amb estació i calcular els percentatges d’utilització mitjana comparats amb altres línies, teníem en compte els hospitals de Vinaròs i Castelló, treballadors i visites mèdiques, els estudiants de l’UJI, els desplaçaments diaris per treball. La conclusió va ser que la línia de rodalies Castelló-Vinaròs era rendible no sols socialment sinó també econòmicament. L’informe va ser presentat a premsa primer a Vinaròs i després a Castelló (https://www.vilaweb.cat/noticia/3965836/20111228/panella-portara-congres-debat-trens-rodalia-maestrat.html) i ningú va replicar, ningú  va negar que fos possible i, com sempre, tampoc ningú va donar una passa.

En tots aquest anys el que vaig comprovar és que el PP defenia la creació de la línia de rodalies quan estava a l’oposició però no feia res quan governava, exactament el mateix que feia el PSOE, l’opinió del qual també depenia de si estava en govern o a l’oposició. Aquesta apreciació va fer que afirmarà davant la premsa que, atenent aquesta situació, no tindríem trens fins que el dos estarien a l’oposició. Avui he de reconéixer que em vaig enganyar, ha sigut suficient que el PSOE necessite per  a governar el recolzament de Compromís.

També vaig fer una altra afirmació que avui recordaré, “no tindrem trens mentre l’autopista siga de peatge”; el que és una bona notícia, si jo tenia raó i han posat trens és perquè no es prorrogarà la concessió de l’autopista. Esperem que així siga.

Al final hem aconseguit, no la línia de rodalies que ens portaria millor preus, però si una freqüència de trens que ens permet la seua utilització habitual, però compte, en un anys es farà una revisió i que seguisca el servei dependrà de la seua utilització, ara cal  que tots els ajuntament s’impliquen en la incentivació de la utilització del  tren, hi ha arguments econòmics, de rapidesa  i també ecològics per fer-ho,  i col·laborar en què aquest servei es prorrogue indefinidament.

Per tot això siguen benvinguts els trens.