Cal entendre Compromís

 

El passat dissabte vaig assistir al Consell Nacional del Bloc, l’últim Consell Nacional previ al congrés i potser l’últim del Bloc Nacionalista Valencià, ja que al congrés es porta la proposta de canvi de nom.

Com és habitual en aquestes circumstàncies vaig aprofitar per canviar impressions amb diverses persones, algunes d’elles càrrecs importants del partit i, com no,  la conversa va derivar cap al congrés i la ponència.  Em vaig adonar de que sempre arribava un moment en què jo feia una determinada reflexió i ahí ja no hi havia contestació. No sé si era que no encertava amb la persona que tocava per parlar-ne o que, en realitat el que deia feia pensar.

Supose que us n’haureu adonat que no he fet cap comentari sobre la ponència, ni sobre el canvi de nom, ni sobre el procés que s’ha encetat, entre altres coses perquè no he volgut implicar-me.  El passat congrés ja ho hauria pogut fer, era el del meu comiat de President del partit però,  la meua postura va ser molt activa, treballant entre bambolines per aconseguir un acord entre les dues candidatures que es presentaven i que, al meu entendre, amenaçaven amb un trencament. Vist el que ha passat no en tinc més ganes.

 Per tant voldria que véreu que la finalitat d’aquest article és simplement fer pensar un poc, en termes senzills, abans de que la militància decidisca en el congrés; de cap manera és un posicionament per enfortir ni criticar cap de les candidatures que es presenten.

Indubtablement el canvi de nom és conseqüència d’un posicionament estratègic determinat, ja ho hem viscut abans, jo mateix vaig ser el president del darrer congrés de la UPV i també del primer del BLOC, per tant no seré jo qui m’escandalitze. Però sempre que es fa un canvi d’estratègia similar també va acompanyat amb un canvi d’estatuts i això ara es percep més enllà de les paraules concretes amb les que es vullga adornar o dissimular. I vaja per endavant que d’entrada no em pareix malament, ni bé tampoc; tot estarà en funció del que es busque amb eixe canvi i l’acceptació que tinga per la militància; per això cal reflexionar abans.

Quan arriba la pregunta de quin és l’objectiu que es pretén, sempre es fa referència al canvi de nom anterior, quan la Unitat del Poble Valencià es va convertir en el BLOC. Però creieu que estem en la mateixa situació? L’anterior canvi de nom, que també portava certes diferències importants en els estatuts proposats, incloïa al mateix temps la incorporació de nous partits i nous valors, minoritaris, sí, però que van ser significatius. I ahí és on crec que rau l’error, no s’ha tingut en compte una diferència fonamental: Compromís.

Compromís és un instrument que es basa en tres partits amb unes ideologies en part confluents i en part diferents, però complementàries. Té tres potes sobre les que es sustenta; Bloc, Iniciativa i Verds.  Alguns afegirien els adherits a Compromís, jo també crec que així hauria de ser, però avui per avui no tenen la possibilitat de decisió que els correspondria en la coalició.

Les característiques de la coalició s’han demostrat perfectes per arribar a la situació actual, ens complementem molt bé i això es percep per la ciutadania que ens ha atorgat la seua confiança en nivells difícils de preveure anteriorment, el que no era ni és assumible per cap dels partits individualment. La confluència del valencianisme, l’esquerra i l’ecologisme, que ja de per sí mateix el Bloc tenia en els seus estatuts, ha sigut percebuda de manera més clara a l’haver un partit que representa prioritàriament cadascun dels tres eixos i en participa també, lògicament, dels altres dos.

Això és Compromís, i al meu entendre, seguirà sent-ho mentre no es modifique, mentre cadascú seguisca representant el seu paper. Ningú ha d’intentar assolir el paper de l’altre. Si el Bloc deixa diluir el seu nacionalisme o valencianisme, com vullgueu, crec que Compromís es resentirà. En la meua opinió hem de seguir sent el que som; som la força més important de la coalició en nombre de persones afiliades, també en nombre de col·lectius i de candidatures municipals. Avui la suma pels altres costats ja la fan els nostres socis.

Una altra cosa seria que la voluntat fora la de dominar tot Compromís, però això no ho comentaré perquè ningú m’ha definit eixe objectiu. Només diré que, en la meua opinió,  Compromís no va a deixar-se dominar per ningú.

 

ESTEM EN GUERRA?

Diumenge de pasqua estava seguint la compareixença del President Ximo Puig que donava explicacions sobre la situació de la pandèmia del coronavirus al País Valencià, quan es va interrompre l’emissió per passar a retransmetre una altra compareixença, la de Pedro Sánchez. Immediatament, malgrat que els dos parlaven del mateix, vaig trobar una gran diferència; Ximo Puig estava parlant amb tota la naturalitat contestant les preguntes que els periodistes li feien, mentre que Sánchez no deixava de parlar de guerra, era la paraula més repetida. Com era per ràdio no veia si tornava a estar acompanyat per militars d’alta graduació amb el  pit ple de medalles, però eixa insistència en parlar de guerra, de batalles, i enfrontament em va fer pensar. De veritat estem en guerra? Algú s’ho pensa? Tots sabem que el que estem fent és afrontar una pandèmia i això no és una guerra. Aleshores, perquè utilitza Sánchez eixe vocabulari bèl·lic?

Serà que vol dir que necessita implantar una economia de guerra? Per saber-ho vaig  buscar informació sobre què és això de l’economia de guerra.

Pareix ser que en una economia de guerra es prenen mesures dirigides a afavorir l’autoconsum. Es reorienta la indústria i l’agricultura a assegurar els productes que ens en són necessaris; tant és així que es modifiquen els pressupostos per assignar més recursos a l’agricultura i la indústria,  la política monetària es dirigeix prioritàriament a controlar la inflació, també es procura reduir el consum, si és precís, arribant al racionament, a més, freqüentment es creen nous impostos per a aconseguir una major liquidesa per fer front a les despeses extraordinàries de la guerra.

De moment no hem vist caps mesura que afecte a la producció agrària i, si alguna indústria s’ha reorientat, ha sigut motivada per la mateixa llei de mercat; la falta de demanda dels seus productes coincidia amb la carència de mascaretes, desinfectants, respiradors i demés material sanitari imperiosament necessari.

La reducció del consum, si n’hi ha hagut, serà més conseqüència del tancament dins de les nostres cases que de cap orientació política derivada de les necessitats existents.

Tampoc hem vist que s’hagen creat nous impostos ni incrementat els existents, és més, s’ha fet el contrari, com ajornar el seu pagament. I per acabar, l’única  política monetària possible per al govern estatal és la de l’euro, o siga l’europea; l’estat no té política monetària pròpia, perquè la vam cedir a la Unió Europea en entrar al sistema de l’euro.

Per tant si no estem en una economia de guerra em seguisc preguntant perquè s’utilitza eixa terminologia de manera constant en els discursos de Sánchez? I no només ell, he trobat freqüents articles en la premsa que també empren eixes expressions, precisament és en el que diuen els articles dels “opinadors” professionals on troben algunes pistes.

He trobat veus des de la dreta que, a les característiques citades anteriorment, afegeix la de la hipercentralitzacio i la de sacrificar la sostenibilitat a llarg termini per tal d’incrementar la capacitat de reacció. Aquestes dues afirmacions ja manifesten clarament la voluntat d’aprofitar la situació de crisi per anar a un estat més centralitzat i també abandonar els criteris de sostenibilitat. Clar si estem en guerra el que cal és guanyar-la siga quin siga el cost.

A on ens volen portar amb eixa situació de “guerra” imaginària. El primer de tot és convèncer-nos de que el coronavirus no solament és una situació d’emergència, per a la qual l’estat està perfectament preparat per a fer-li front,  sinó que interessa més donar la imatge de que és una situació de guerra i  en la guerra no es qüestionen els sacrificis. És reveladora la frase de Naomí Klein en referència a situacions similars “...en moments de crisi, la població està disposada a cedir un poder immens a aquell que afirme disposar de la cura màgica..." I la cura màgica portarà amb tota seguretat sacrifici i privacions per a les classes mitjana i baixa, i beneficis assegurats per l’estat a la classe econòmica més poderosa. Això és el que passa en la guerra.

I per ací van els tirs, sinó mirem les mesures que l'FMI, el Fons Monetari Internacional, proposa per Espanya: 

Respecte al treball demana flexibilitat i que continue vigent la reforma laboral de Rajoy, cosa que ja li anirà bé a Sánchez per a no complir el punt del pacte amb Iglesias que demanava l’abolició d’aquesta reforma. Té Iglesias els dies contats dins del govern de Sánchez?

Demana també l’FMI mesures fiscals per reduir el dèficit, està clar que en seran necessàries, però quines mesures proposa: pujar l’IVA reduït i les taxes al consum, o siga pujar els impostos indirectes, els que afecten igual a pobres i rics, ni se’ls ha ocorregut plantejar uns impostos directes i progressius que redistribuisquen la riquesa, això no forma part de l’economia de guerra. I ja se sap que en la guerra són els pobres soldats qui moren al  front, els que guanyen són els que es queden a la reraguarda.

També demanen l’allargament de la vida laboral i la contenció de les pensions, proposant  que es retallen les prestacions inicials tant en quant s’allargue  la vida. Supose que la finalitat és que no s’allargue massa, si eres vell i tens salut, la solució serà matar-te de fam. No volen vore que, encara que vivim més, en la nostra vida laboral hem originat uns beneficis molts majors que els nostres pares o avis, i que amb les seues menors aportacions sí que es podien jubilar al 65 anys.

I, com no, apareix la banca; per assegurar-nos la subsistència aconsella  fer plans d’estalvi suplementaris, o siga plans de pensions privats. Proposen que a més de pagar impostos, ens haguem de pagar, a més,  una jubilació privada.

Ah, i si no era prou, diu que millor que un salari mínim hauríem de proposar crèdit fiscals, que entenc que serien quantitats que  podríem desgravar en la declaració de renda si no arribàvem als ingressos mínims establerts. L’empresa quedaria lliure per a pagar una misèria i si era massa poc, aleshores seria l’estat qui ens ho compensaria.

No estic intentant endevinar el futur. Jo simplement pose sobre la taula, situacions que són reals i que cal relacionar i previndre. Tot el que està passant ens recorda molt la Doctrina del Shock, exposada per Naomi Klein. Es proposa aprofitar el shock (guerra) del COVID-19, per anar disminuint encara més l’Estat del Benestar. Potser eixos nous Pactes de la Moncloa, estan proposats per marcar el camí? El temps ens ho dirà.

El dia després del Covid-19

Iniciada la segona quinzena de tancament obligat i necessari en les nostres cases, després d’anar sentint l’intens i continu bombardeig de notícies sobre el coronavirus, continuant amb l’anàlisi diari de les gràfiques que ens diuen que encara no hem arribat al pic de l’evolució de la pandèmia, després del diari aplaudiment dedicat a tot el personal sanitari que està treballant per nosaltres, moltes vegades sense l’equipament de seguretat indispensable, després de tot això i amb l’expectativa de seguir amb la reclusió domèstica, crec que ja toca parlar del dia després. Hi haurà vida després del coronavirus? Lògicament sí, però serà igual que la d’abans? Com canviarà, en quina direcció anirem, com ens afectarà?

Molta gent està fent càlculs i previsions, supose que ho faran els distints governs; en primer lloc el de l’Estat, i també els autonòmics, cadascú dins de les seues atribucions i responsabilitats. Però també ho estan fent altres institucions,  amb tota seguretat el grans agents econòmics, l’IBEX 35, els bancs, les patronals, no perden el temps, i vist com s’ha gestionat la crisi econòmica anterior, que és l’actual perquè encara n’estàvem dins d’ella, no estic massa segur de què no es torne a beneficiar els mateixos i siguen els treballadors i els xicotets autònoms es que ho seguisquen pagant.

No està de més fer un repàs històric a les teories econòmiques que diuen haver trobat solucions per a eixir de les crisis.

La primera gran crisi del segle XX va ser la de 1929;  els feliços anys 20 van acabar amb la gran depressió. La desmesurada especulació en borsa va ser un dels factors que van intervindre en la gestació de la crisi, i el 24 d’octubre, conegut com el dijous negre, la borsa de Nova York es va enfonsar, la gran oferta d’accions combinada amb la nul·la demanda va fer que el valor de les accions de les empreses quedara reduït al no res, en no trobar comprador. La gent es va llançar a retirar el seu crèdit dels bancs al temps que no podien pagar els rebuts dels seus préstecs, la banca es va enfonsar i va entrar en fallida. La crisi dels Estats Units s’estén per Europa. L’atur es multiplica.

El president Roosevelt va llençar el New Deal, un programa econòmic basat en les teories de Keynes, que consistien en l’aplicació d’un programa mixt entre el lliure mercat capitalista i l’economia planificada del comunisme; l’estat havia d’intervindre en l’economia per a redistribuir la riquesa i activar la creació de llocs de treball mitjançant un programa ambiciós d’inversió pública, el control de la massa monetària dels bancs, l’estímul de la inversió i la fixació del salari mínim.

El programa va donar bon resultat, la inversió pública va ser un bon instrument de creació de treball i de dinamització econòmica. Però no a tots va agradar, hi havia un sector de la societat que el veia malament, el d’una oligarquia econòmica que aspirava a guanyar molt més, i ho volien fer acabant amb la redistribució dels beneficis, la gran empresa i els seus accionistes, precisament els causants de la crisi, volien tornar a concentrar en les seues mans la totalitat del benefici i amb el temps van cobrar

John Maynard Keynes

importància les idees d’una altre economista Milton Friedman i l’escola de Chicago que volien tornar a les teories del “laissez faire” més absolutes, a l’aplicació absoluta de la llei de mercat, de l’oferta i la demanda, sense cap límit ni coacció. Això comportava la desaparició del salari mínim, la privatització de la sanitat, l’educació, correus, inclús les pensions. L’objectiu era acabar amb l’estat del benestar perquè per a mantindre’l era necessària la redistribució de la riquesa mentre que l’objectiu de Friedman i l’escola de Chicago era la concentració dels guanys en unes poques mans.

Aquest programa es va aplicar en les dictadures sud-americanes de Brasil, Xile, Argentina o Uruguai amb resultat escandalosos de creació de pobresa i concentració de riquesa en les mans d’uns pocs elegits. Cal dir que el mateix Friedman va assessorar Pinochet i els representants de l’escola de Chicago, van ser els directors de l’economia d’aquestes dictadures. L’única cosa que van aconseguir va ser el domini econòmic dels Estat Units en aquestes nacions. Posteriorment, es va aplicar en els

Milton Friedman

Estat  Units amb presidents com Reagan o Bush, i en el Regne Unit amb Margaret Thatcher, encara que no es va dur a terme de manera tan radical com en les dictadures citades. El neoliberalisme es va estenent per Europa, en França, Sarkozy i Merkel a Alemanya són dos del seus nous valedors. Mentrestant anava estenent-se més el concepte de globalització, la concepció de món con un mercat global.

Durant l’època de bonança econòmica, a Espanya, també es van aplicar les teories neoliberals, clarament en els governs del Partit Popular, i un poc més dissimulades amb els del PSOE; el lliure mercat va guanyar terreny amb creixents privatitzacions  dels serveis bàsics.

Apareix la crisi del 2007, pareix que el món es cau, el bancs tornen a estar en fallida. I quines mesures es prenen? Es pareixen a les del New Deal o a les de l’escola de Chicago.

Per una part s’intenta dinamitzar l’economia amb programes d’inversió pública amb unes subvencions dirigides als ajuntaments, suposem que en la línia de les idees de Keynes. El resultat va ser decebedor ja que, en no tindre cap orientació, ni es van dirigir a la promoció d’activitat econòmica productiva ni a activitats que comportaren una gran utilització de mà d’obra.

El 2008 Lehman Brothers, el quart banc dels EEUU
fa fallida i desencadena la crisi bancària.

Per una altra part es va dedicar una gran quantitat de diners, avui podem parlar de més de 60.000 milions d’euros, al rescat bancari, però sense condicions. O siga que vam donar 60.000 milions als bancs que no podien fer front a les seues obligacions, que no podien cobrar les hipoteques que tant alegrement havien concedit, i ho vam fer sense que ells assumiren l’obligació de no cobrar eixes mateixes hipoteques a les persones que havien perdut el seu lloc de treball, amb la conseqüència de que, amb diners públics, li vam donar vida als bancs per a que pugueren tirar al carrer les persones més desvalgudes.

I una tercera direcció de reformes en la línia de l’aplicació de les doctrines neoliberals, va ser la contenció del deute públic, el contrari del que Keynes deia que calia fer, el que va portar duríssimes retallades en els serveis públics; ho trobem en sanitat, educació i serveis socials de manera molt clara, i en la reforma laboral que disminuïa els drets dels treballadors i l’acció dels sindicats.

Ara ens ha arribat una altra crisi, la del coronavirus, que ha posat a prova, entre altres coses, el funcionament del sistema sanitari; que ha demostrat la necessitat de tindre una sanitat pública, ben preparada, amb molts mitjans humans i materials, el que està en contradicció amb les doctrines neoliberals, que volen reduir al màxim els serveis públics. I això no es soluciona amb paraules sinó amb inversió pública en llits hospitalaris, en UCI, en respiradors, en mascaretes, en sous dignes per a que els professionals sanitaris i els investigadors no se'n vagen a altres llocs, sí, en el sou d’eixos que avui aplaudim des del balcó però i demà?, quan hage passat açò, què? Tornarem a criticar el cost de funcionariat ( tot el personal sanitari del sector públic cobren del pressupost públic). Els aplaudiments estan molt bé, però les persones no solament han de menjar tots el dies, sinó que tenen dret a una vida digna, a un cert nivell de comoditat i satisfacció.

La sanitat ha quedat desbordada amb la pandèmia
del coronavirus 

A més, pensem que aquesta crisi que, en inici no és econòmica, tindrà grans conseqüències en l’economia. De moment ja sabem que La Seguretat Social ha tancat el mes de març amb un descens de 833.979 afiliats, el major de la història, i que el nombre d'aturats registrats a les oficines dels serveis públics d'ocupació ha estat de 302.365 desocupats al març (+9,3%), el seu major augment en qualsevol mes de tota la sèrie històrica, tornant a situar l’atur per dalt dels 3,5 milions.

Què anem a fer? Es clar que es ficaran diners públics en el mercat, però a les mans de qui hi aniran? Tornarem a fer obres improductives que repercutiran en l’acumulació del benefici en els de sempre o aniran a millorar directament la situació de la gent treballadora, entre ells els xicotets emprenedors que han obert un negoci per a crear-se el seu propi lloc de treball. El poc que conec avui no m’agrada i posaré un exemple: que per a pagar el lloguer hagen de fer un microcrèdit en els bancs és tornar a fer el mateix de sempre. El botiguer que ha tancat la tenda tindrà que suportar les pèrdues, però es veu que el grans propietaris de pisos en lloguer, els fons voltors que tenen gran quantitats de baixos comercials en les grans capitals, eixos han de conservar el benefici diari, eixos seguiran cobrant, encara que això represente un endeutament dels autònoms.

Anem pensant, que es l’únic motiu que té aquest article.

BENVINGUTS ELS TRENS

Representants del BLOC-Compromís en l'estació de Castelló
 dia de la inauguració del servei

 Ahir, en companya de representants municipal dels pobles afectats,  vaig poder estrenar els nous trens que paren a Torreblanca amb direcció a Castelló i València o a Vinaròs. La veritat és que cal estar contents de tindre una freqüència de trens que ja fa possible la seua utilització per tota la gent de Torreblanca. Aquest horari ens permetrà arribar, en menys de mitja hora, a Castelló per anar al metge, de compres o simplement a visitar les amistats, però també permetrà usar el tren a aquelles persones que van diàriament cap al nord o al sud a treballar, o possibilitarà que els estudiants universitaris del nostre poble no tinguen que llogar un pis en Castelló amb el cost suplementari que això significa. Per tot això estem contents i donem la benvinguda als trens.

Però que els trens que arriben avui no amaguen la injustícia que hem patit durant molts, moltíssims anys. Des de que vaig ingressar a la militància del partit, que aleshores tenia el nom d’Unitat del Poble Valencià, ja va ser una constant la petició de l’augment del servei de trens entre Castelló i Vinaròs; la primera legislatura que vaig ser regidor en Torreblanca ja vam presentar una moció demanant la creació del serveis de rodalies entre Castelló i Vinaròs; en la legislatura 1995-1999, essent alcalde de Torreblanca,  vam aprovar una altra moció en aquest mateix sentit, que es va trametre i a la que ens van contestar que la utilització del tren  per les persones de Torreblanca  no permetia eixes millores; essent diputat provincial també vaig presentar propostes similars i, lògicament en els vuit anys de diputat de Compromís a les Corts Valencianes, en tots els pressupostos va haver una esmena reclamant el servei de rodalies a part de presentar diverses Proposicions No de Llei, aconseguint que alguna d’elles  s’aprovés. Malgrat tot, aquestes propostes mai vam tindre cap contestació positiva, mai havien diners per a donar aquest servei que, per cert, si vivies al sud de Castelló sí que tenies, però el habitants del nord no; érem de segona categoria això de manera independent de si governava el PSOE o el PP, tots dos feien el mateix.

No content amb aquesta situació vaig emprendre un projecte personal: fer un estudi que aclarés si el que estàvem demanant era viable o no  i el vaig fer, vaig buscar les dades de les memòries de RENFE, vaig calcular costos, vaig comparar amb la línia de rodalies Castelló- València, vaig treure els habitants de les poblacions amb estació i calcular els percentatges d’utilització mitjana comparats amb altres línies, teníem en compte els hospitals de Vinaròs i Castelló, treballadors i visites mèdiques, els estudiants de l’UJI, els desplaçaments diaris per treball. La conclusió va ser que la línia de rodalies Castelló-Vinaròs era rendible no sols socialment sinó també econòmicament. L’informe va ser presentat a premsa primer a Vinaròs i després a Castelló (https://www.vilaweb.cat/noticia/3965836/20111228/panella-portara-congres-debat-trens-rodalia-maestrat.html) i ningú va replicar, ningú  va negar que fos possible i, com sempre, tampoc ningú va donar una passa.

En tots aquest anys el que vaig comprovar és que el PP defenia la creació de la línia de rodalies quan estava a l’oposició però no feia res quan governava, exactament el mateix que feia el PSOE, l’opinió del qual també depenia de si estava en govern o a l’oposició. Aquesta apreciació va fer que afirmarà davant la premsa que, atenent aquesta situació, no tindríem trens fins que el dos estarien a l’oposició. Avui he de reconéixer que em vaig enganyar, ha sigut suficient que el PSOE necessite per  a governar el recolzament de Compromís.

També vaig fer una altra afirmació que avui recordaré, “no tindrem trens mentre l’autopista siga de peatge”; el que és una bona notícia, si jo tenia raó i han posat trens és perquè no es prorrogarà la concessió de l’autopista. Esperem que així siga.

Al final hem aconseguit, no la línia de rodalies que ens portaria millor preus, però si una freqüència de trens que ens permet la seua utilització habitual, però compte, en un anys es farà una revisió i que seguisca el servei dependrà de la seua utilització, ara cal  que tots els ajuntament s’impliquen en la incentivació de la utilització del  tren, hi ha arguments econòmics, de rapidesa  i també ecològics per fer-ho,  i col·laborar en què aquest servei es prorrogue indefinidament.

Per tot això siguen benvinguts els trens.

La independència de Catalunya vista per Ortega y Gasset

Ara entendràs un poc millor perquè els homes

no volen acostumar-se a pensar, sinó que

prefereixen qualificar el senyor Haller de traïdor

a la pàtria i esperar tranquil·lament la guerra.

Hermann Hesse; El Llop Estepari.

La societat actual basa la major part de les seues decisions en el que s’anomena “opinió pública” i aquesta es manifesta bàsicament mitjançant els estudis i enquestes pertinents. Això que, en principi, és una bona manera d’actuar, no ho és tant quan es pregunta sobre temes dels qual no es té la suficient informació. Dóna la impressió que el que es busca no és conèixer l’opinió sinó crear l’opinió; el  que importa és el posicionament final, no el debat, la discussió fonamentada; el que importa és el posicionament visceral en un sí o un no, però no l’aprofundiment en l’anàlisi del perquè, de les causes que ens han portat a una situació determinada per a,  posteriorment i basant-se en els orígens del problema, buscar-ne les solucions.

José Ortega y Gasset

Aquesta forma de procedir ha quedat ben demostrada en el que fa a la independència de Catalunya;  portem llargs mesos trobant en tots els mitjans, tant escrits com audiovisuals, pseudodebats, on està representada només una de les parts, i articles d’opinió en els que només hi ha posicionament a favor o en contra, sense cap reflexió sobre les causes del problema, i que coincideix amb l’opinió de l’amo: qui paga, mana! (intentant ser just he de dir que he trobat molt més pluralisme en es mitjans defensors del dret a decidir que en els contraris). Ha estat una constant dels mitjans presentar la qüestió catalana com un exemple de despropòsits, han intentat desprestigiar el moviment independentista i els seus representants, pràcticament són tots uns bojos que no saben a quins desastre porten Catalunya, però poques vegades hem pogut sentir una anàlisi de les causes, del perquè.

A l´hora de buscar qui ha estudiat els problemes de l’organització territorial de l’estat espanyol m’han vingut diversos noms de persones actuals, però cap d’elles m’ha paregut oportú, tots tenien etiqueta; per això he decidit anar a seleccionar un autor, no perquè jo en siga seguidor de les seues idees relatives al nacionalisme, sinó més bé tot el contrari. Crec important investigar l’opinió d’una persona de reconegut prestigi, però amb una visió centalista; una persona espanyola i espanyolista;  un pensador, un dels pocs filòsofs espanyols que han reflexionat sobre la problemàtica de l’Estat. Ortega y Gasset ho és; no hi ha dubte de que és defensor d’una Espanya Unida, però ell parla de perquè no és així i crec que aquells que es diuen partidaris de “no trencar Espanya“ haurien de posar atenció en el que diu. És per aquest motiu que considere que val pena intentar parlar-ne més de les causes profundes que, entre altres motius,  han instigat el moviment independentista català, i ajornar el posicionament al final.  L’objectiu potser siga ja massa difícil. No obstant jo l’escriuré, vosaltres ja decidireu què en voleu fer.

Per començar afirmaré que intentar situar el problema de la independència de Catalunya únicament dins d’aquest país, ja és de per si una manera de no voler valorar el problema; el problema inicial no està en Catalunya; a Catalunya hi trobem causes que el potencien, però el problema històric radica en la configuració de la pròpia nació espanyola i una organitzaació territorial que no satisfà molts catalans

Ortega y Gasset afronta el tema de les dificultats del manteniment territorial d’Espanya principalment en la seua obra Espanya Invertebrada i ho fa des d’una perspectiva històrica; qualifica aquest problema com “la greu malaltia que España sofreix”; afirmació de gran importància, ja que situa en España, en la nació espanyola, la causa primera de la proliferació de l’independentisme, no en Catalunya; si la independència és un problema per als catalans ho és per la seua condició d’espanyols, no per ser catalans.

Ortega comença a situar el problema en la formació de la nació espanyola en que s’ha intentat fer “per creixement per dilatació del seu nucli inicial” mentre que per a ell ” la incorporació històrica no és la dilatació d'un nucli inicial, sinó més aviat l'organització de moltes unitats socials preexistents en una nova estructura. El nucli inicial, ni s'empassa els pobles que va sotmetent, ni anul·la el caràcter d'unitats vitals pròpies que abans tenien.”  Per tant, des de Castella s’intenta crear una Espanya que absorbisca tota la resta de pobles unificant-los, però no ho aconsegueix i dóna la impressió de que no és, encara avui, conscient del seu fracàs. Eixa consideració de que s’ha realitzat l’absorció dels pobles que avui formen l’estat espanyol, distints de Castella és totalment errònia i seguir en el mateix intent, ara, en el segle XXI, és un intent destinat al fracàs. L’actuació que l’Estat està fent avui en relació a Catalunya segueix sent d’imposició, de demostració de força sobre un país que ha de ser assimilat, i per tant ha de comportar-se de manera obedient, sense tindre en compte les seues característiques; un exemple d’aquesta mostra de domini la trobem en la contínua interferència en els temes que afecten a l’ensenyament i la llengua.

Segueix explicant Ortega y Gasset que és un error  “suposar que quan dels nuclis inferiors s'ha format la unitat superior nacional, deixen aquells d'existir com a elements activament diferenciats...Res d'això: submissió, unificació, incorporació, no signifiquen mort dels grups com a tals grups; la força d'independència que hi ha en ells perdura, bé que sotmesa; això és, contingut el seu poder centrífug per l'energia central que els obliga a viure com a parts d'un tot” i si la unitat està basada en la submissió en la força, quan un estat és o es manifesta feble les forces centrífugues apareixen, pel contrari si hi ha hagut una incorporació basada en els objectius i els interessos comuns, davant les dificultats s’unirien els esforços.

En opinió d’Ortega a partir de Felip II “la història d'Espanya és decadent i dispersiva. El procés de desintegració avança en rigorós ordre de la perifèria al centre. Primer es desprenen els Països Baixos i el Milanesat; després, Nàpols. A principis del segle XIX se separen les grans províncies ultramarines, i a finals, les colònies menors d’Amèrica i Extrem Orient. En 1900, el cos espanyol ha tornat a la seva nativa nuesa peninsular. I pareix que des del centre no se n’adonen de que per a mantenir un imperi per la força s’ha de ser fort, i Espanya no ho és, és feble, molt feble; Rajoy sempre està dient que som la quarta potència econòmica de la Unió Europea, però evita dir en quin lloc estaríem sense el PIB de Catalunya; econòmicament Catalunya és més forta que l’Espanya sense ella.  A Espanya ja li va passar amb les colònies, no van saber conservar-les i tampoc va mantenir una relació política econòmica preferent com va fer el Regne Unit, després de perdre les colònies creant la Commonwealth, passarà el mateix amb Catalunya? Han aprés alguna cosa del desastre del 98? Ortega ja avisava:  “Acaba amb això la desintegració? Serà casualitat, però el despreniment de les últimes possessions ultramarines sembla ser el senyal per al començament de la dispersió, intrapeninsular. En 1900 es comença a sentir el rumor de regionalismes, nacionalismes, separatismes.”

Ortega avança que els separatismes aniran en augment en tant en quant avancen el que anomena particularisme (paraula amb la que que ell defineix la forma d’actuar en la que cada grup deixa de sentir-se a si mateix com a part d’una estructura comuna i, en conseqüència, deixa de compartir els sentiments dels altres) i acusa de ser el màxim exponent del particularisme al “poder central”.

La crisi econòmica, ha mostrat la feblesa de l’estat espanyol, Catalunya ha hagut de fer grans retallades mentre que els pressupostos estatals seguien aprofitant-se dels impostos del catalans per afavorir altres comunitats i seguien marginant inversions imprescindibles en Catalunya (també al País  València, però no és el tema d’aquest article). Crec que aquest fet és un exemple del particularisme centralista, no importen els problemes dels catalans que, a l’igual que els valencians, per posar un exemple, paguem l’autopista mentre que les autopistes de Madrid es recuperen amb diners públics, molts d’ells procedents dels impostos catalans (o valencians). Això ha donat, en interpretació orteguiana, una resposta  particularista també des de Catalunya; a molts catalans ja no els importen els problemes d’Espanya, ja en tenen prou ells, i saben que amb el seu treball,  són capaços de superar-los, cosa que no troben dins de l’estat espanyol.

Podríem seguir, però superaríem l’espai pertinent d’un article; el meu objectiu no era desenvolupar una tesi, sinò resaltar que el problema de la independència de Catalunya no és un problema dels catalans sinò de l’estat, que les causes profundes cal buscar-les en el model de nació que va voler crear Espanya, baix el concepte de gran nació, cap d’Imperi que domina la resta dels pobles i que la conducta del govern de Rajoy i el discurs oficial no sols del PP, sinó de tots els grups que s’uneixen en la indiscutible unitat d’Espanya de no permetre ni tan sols que es manifeste la voluntat del poble català en referèndum és una forma moderna d’intervenció imperialista. Per la força van perdre les colònies  de sudamérica, van perdre Cuba, les Filipines i si segueixen igual, més tard  o més prompte perdran Catalunya. La forma de parlar d’Espanya pels propis espanyols va ser considerada per Ortega un “infatigable coger el ràbano por la hojas”  cosa que avui segueixen fent sense adonar-se’n de que es trenquen les fulles i es queden sense el rave.

Curiosament recordaré que Ortega y Gasset esmenta a Ernest Renan (filòsof francés que diu que una nació  es fa per la voluntat de viure junts) quan explica que “una nació és un plebiscit quotidià. En el secret inefable dels cors es fa tots els dies un fatal sufragi que decideix si una nació pot de debò seguir sent-ho” i els contraris al dret a decidir diuen que el sufragi ja està bé que siga dins del cor, però que de cap manera s’expresse a les urnes. Jo no n’estic d’acord i vosaltres?

POR EL BIEN DE ESPAÑA

En aquest moment, en el Congrés dels Diputats s’està debatint la investidura de Rajoy, ja sabem que van a nomenar-lo President; al PSOE no li importa massa que haja sigut el President d’un partit imputat per corrupció, sobre el que es presumeix un delicte electoral amb  el qual hauria pogut guanyar les eleccions;  no l’importa tampoc les mesures legislatives que ha pres en contra dels treballadors i a favor dels més poderosos, principalment el poder financer; no és que al PSOE no l’importa sinó que moltes vegades ha col·laborat en l’aprovació d’aquestes mesures legislatives.

La millor justificació que han trobat és eixa tant utilitzada quan els motius no convé fer-los púbics de “por el bien de España”, una justificació que val, per això de inconcreta, per a tot (Tejero va dur endavant el cop d’estat del 23 F “por el bien de España” i també Franco va  encapçalar la sedició militar que va ser Alzamiento Nacional “por el bien de España”). Però España és molt diversa està formada per persones; són banquers, polítics professionals, empresaris de grans empreses, xicotets empresaris, autònoms d’empreses familiars i de vegades d’un sol treballador,  funcionaris, obrers,... I amb interessos contraposats per definició. Per al bé de quins d’ells es regala el poder a Rajoy? Això no ho aclareix ningú.

La difícil justificació que té el PSOE queda evident en el debat paral·lel al del Congrés, que hi ha a la xarxa on molt freqüentment, davant la falta d’altre argument,  els soocialistes acaben dient que el temps deixarà vore qui té la raó, efectivament només poden que demanar temps, i fent un símil futbolístic direm que quan un equip demana temps és que la cosa està molt malament.

Per una altra part també diuen que el posen de President però que ells van a condicionar el govern. I jo em pregunte amb quina força? El PSOE té pànic a unes eleccions en un moment en que està profundament dividit a nivell intern i en el que persones que tota la vida l’han votat sense ni tant sols plantejar-se la possibilitat de votar una altre, afirmen avui que no els tornaran a votar mai més. En aquesta situació serà el PP qui decidisca fins a on es va a deixar pressionar. Si es pretén pressionar a Rajoy més del que el PP estiga disposat a permetre, serà aquest qui els amenaçarà amb convocar noves eleccions, i en eixe moment assumint el paper de víctima, “no em permeten governar”, dirà Rajoy i repetiran unànimement tots els seus diputats i diputades, totes les seues afiliades i afiliats, es mostraran com a víctimes, i ara sí, una altra vegada, POR EL BIEN DE ESPAÑA, El PSOE no va a permetre unes eleccions mentre no solucione el seu problema de divisió interna i Rajoy ho sap.

La finalitat del socialistes és allunyar-se del govern i de propostes difíciles a les que haurien de fer front en la situació actual tenint  davant seu una ciutadania farta de que es prenguen mesures que l’empobreix cada vegada més. Mentrestant convocaran un congrés, intentaran fabricar un nou lideratge i allí s’enfrontaran, si arriben junts, dues faccions: la que respon als interessos dels barons, ancorats en la constitució de la transició, i la renovadora, que haurà d’aclarir quin és el seu programa diferencial. Serà difícil eixir units d’ahí. El propòsit de, en un parell d’anys, passat el congres,  rebentar el govern del PP i anar a eleccions estarà en funció del resultat i les expectatives de vot.

Mentre, l’únic que podem dir és que s’han posat en un terreny que no els augura res bo, i si no miren el PSD en Alemanya, el 2005 va donar el govern a Merkel amb una “gran coalició” i el 2016, encara segueix governant.

I si prenen com a exemple el PASOK en Grècia, encara és més espectacular: en 2009 dóna el govern a la dreta  i ha quedat totalment desplaçat per Syriza; allí el partit socialista ha passat d‘un 44 % de vot i 160 diputats al 6% de sufragis i 17 diputats. El panorama a l’estat no és massa diferent, a l’igual que a Grècia ací hi ha forces noves d’esquerra, com Compromís al País Valencià i Podemos a la resta de l’Estat, que han ocupat el lloc que ha deixat lliure el PSOE, i estan obtenint cada vegada més la confiança de les persones treballadores que veuen com progressivament augmenten els problemes per arribar a final de més,  també de jovens estudiants o graduats que no troben lloc per treballar, o persones jubilades que han de mantindre fills i néts amb la seua pensió.

No era moment oportú per a deixar orfes a totes aquestes persones i per això altres han ocupat el lloc que ha abandonat el PSOE.

UNA CAMPANYA QUE NO HAURIA D’EXISTIR

Ja portem una setmana de campanya electoral; ja hem pogut escoltar el que han dit les distintes persones candidates en la premsa, hem pogut seguir un debat a quatre en la Televisió i ara toca reflexionar.

Marta Sorlí, Cap de Llista per Castelló

Després de sentir el que ens han dit hem d’anar aclarint el nostre vot; quan les persones  som d’esquerres no entren en el nostre debat intern ni el PP ni Ciutadans perquè són dues cares de la mateixa moneda, un és la cara bruta per la corrupció i l’altre la de l’esperança de la dreta, però dreta pura i dura; neoliberals, partidaris de la privatització de tots els serveis, de la dedicació dels recursos públics per a benefici particular del sector privat, de les retallades a les persones necessitades, dels avantatges i privilegis per als bancs i  tot el sector financer.

Per l’altre costat ens trobem amb un PSOE desorientat que, definint-se d’esquerres ha preparat i iniciat el camí cap a la destrucció dels mitjans de defensa de la classe obrera (i dic aquesta paraula amb un sentit ample i integrador de totes les persones treballadores de tots els sectors, de tots aquells que depenem d’una salari per tirar endavant) amb la modificació, sense referèndum, de l’article 135 de la Constitució, base de totes les retallades posteriors. En poques paraules el PSOE és un partit que ha anat contra els interessos de les seues bases. Amb Felipe González va deixar de ser leninista, primer, marxista després, i ara hem vist com ha deixat de ser socialista i, de les seues sigles només conserva la P de partit i la E d’Espanyol, res més.

Joan Baldoví, Mònica Oltra i Iñigo Errejón

al Ribalta, en Castelló.

Si això no és prou Pedro Sánchez ens vol fer assumir que no és president perquè Podemos, no el va votar (Compromís, que no estava en el Grup de Podemos, sinó en el Grup Mixt del Congrés, tampoc el va votar). Sánchez té la poca vergonya de replegar els vots de l’esquerra que demane un canvi de govern (no només de cares), arribar a un acord dual amb Rivera, el representant de la nova dreta, i donar les culpes a la resta de l’esquerra de no ser President. La culpa es del propi Sánchez i de tots els líders dels seu partit que li han posat traves per arribar a la Presidència, Susana Díaz i Felipe González els primers, li van prohibir pactar amb els catalans i amb Podemos, i també específicament amb Compromís. A qui li van deixar? Ciutadans i el PP (Felipe González diverses vegades s'ha manifestat partidari de la Gran Coalición (vore enllaç) PSOE-PP.

La dreta té una virtut i és aprofitar les oportunitats; recordem Aznar quan volia el vot dels catalans, no li importava l’independentisme més be “parlava català en la intimitat”, es va travestir per ser president, després, amb la majoria absoluta vam conéixer qui és ell.

No vull dir amb això que cal actuar com la dreta, no;  però el que no podem permetre és que Sánchez també arribe a travestir-se però per a convertir-se en un promotor de la dreta no per recolzar-se en la resta de l’esquerra.

Aquesta és la causa per la que avui estem en una  nova campanya electoral, mentre se li ha regalat a la dreta una nova oportunitat, que mai hauria d’haver-se-li donat.

Per això avui demane el vot per la coalició “A la Valenciana” on estem Compromís (i dins d’ella tota la gent del Bloc, que portem anys i anys lluitant per aconseguir, canviar el nostre País) junt a la versió valenciana de Podemos i EU. Perquè  nosaltres som la nova esquerra, la que vol fer pagar la crisi als que la van causar i no a les persones que l’hem patit, som els que representem la nova política, neta i enfrontada a la ja tradicional corrupció, els que hem demostrat des de fa anys als ajuntaments i des de fa poc a la Generalitat que sabem gestionar, els que responem als interessos de les persones més necessitades, els que volem recuperar una classe mitjana que la crisi ha fet desaparéixer, els que volem que el nostre País tinga el finançament que li correspon, en resum, els que volem exportar a tot arreu un model de gestió “A la Valenciana”