ESTEM EN GUERRA?

Diumenge de pasqua estava seguint la compareixença del President Ximo Puig que donava explicacions sobre la situació de la pandèmia del coronavirus al País Valencià, quan es va interrompre l’emissió per passar a retransmetre una altra compareixença, la de Pedro Sánchez. Immediatament, malgrat que els dos parlaven del mateix, vaig trobar una gran diferència; Ximo Puig estava parlant amb tota la naturalitat contestant les preguntes que els periodistes li feien, mentre que Sánchez no deixava de parlar de guerra, era la paraula més repetida. Com era per ràdio no veia si tornava a estar acompanyat per militars d’alta graduació amb el  pit ple de medalles, però eixa insistència en parlar de guerra, de batalles, i enfrontament em va fer pensar. De veritat estem en guerra? Algú s’ho pensa? Tots sabem que el que estem fent és afrontar una pandèmia i això no és una guerra. Aleshores, perquè utilitza Sánchez eixe vocabulari bèl·lic?

Serà que vol dir que necessita implantar una economia de guerra? Per saber-ho vaig  buscar informació sobre què és això de l’economia de guerra.

Pareix ser que en una economia de guerra es prenen mesures dirigides a afavorir l’autoconsum. Es reorienta la indústria i l’agricultura a assegurar els productes que ens en són necessaris; tant és així que es modifiquen els pressupostos per assignar més recursos a l’agricultura i la indústria,  la política monetària es dirigeix prioritàriament a controlar la inflació, també es procura reduir el consum, si és precís, arribant al racionament, a més, freqüentment es creen nous impostos per a aconseguir una major liquidesa per fer front a les despeses extraordinàries de la guerra.

De moment no hem vist caps mesura que afecte a la producció agrària i, si alguna indústria s’ha reorientat, ha sigut motivada per la mateixa llei de mercat; la falta de demanda dels seus productes coincidia amb la carència de mascaretes, desinfectants, respiradors i demés material sanitari imperiosament necessari.

La reducció del consum, si n’hi ha hagut, serà més conseqüència del tancament dins de les nostres cases que de cap orientació política derivada de les necessitats existents.

Tampoc hem vist que s’hagen creat nous impostos ni incrementat els existents, és més, s’ha fet el contrari, com ajornar el seu pagament. I per acabar, l’única  política monetària possible per al govern estatal és la de l’euro, o siga l’europea; l’estat no té política monetària pròpia, perquè la vam cedir a la Unió Europea en entrar al sistema de l’euro.

Per tant si no estem en una economia de guerra em seguisc preguntant perquè s’utilitza eixa terminologia de manera constant en els discursos de Sánchez? I no només ell, he trobat freqüents articles en la premsa que també empren eixes expressions, precisament és en el que diuen els articles dels “opinadors” professionals on troben algunes pistes.

He trobat veus des de la dreta que, a les característiques citades anteriorment, afegeix la de la hipercentralitzacio i la de sacrificar la sostenibilitat a llarg termini per tal d’incrementar la capacitat de reacció. Aquestes dues afirmacions ja manifesten clarament la voluntat d’aprofitar la situació de crisi per anar a un estat més centralitzat i també abandonar els criteris de sostenibilitat. Clar si estem en guerra el que cal és guanyar-la siga quin siga el cost.

A on ens volen portar amb eixa situació de “guerra” imaginària. El primer de tot és convèncer-nos de que el coronavirus no solament és una situació d’emergència, per a la qual l’estat està perfectament preparat per a fer-li front,  sinó que interessa més donar la imatge de que és una situació de guerra i  en la guerra no es qüestionen els sacrificis. És reveladora la frase de Naomí Klein en referència a situacions similars “...en moments de crisi, la població està disposada a cedir un poder immens a aquell que afirme disposar de la cura màgica..." I la cura màgica portarà amb tota seguretat sacrifici i privacions per a les classes mitjana i baixa, i beneficis assegurats per l’estat a la classe econòmica més poderosa. Això és el que passa en la guerra.

I per ací van els tirs, sinó mirem les mesures que l'FMI, el Fons Monetari Internacional, proposa per Espanya: 

Respecte al treball demana flexibilitat i que continue vigent la reforma laboral de Rajoy, cosa que ja li anirà bé a Sánchez per a no complir el punt del pacte amb Iglesias que demanava l’abolició d’aquesta reforma. Té Iglesias els dies contats dins del govern de Sánchez?

Demana també l’FMI mesures fiscals per reduir el dèficit, està clar que en seran necessàries, però quines mesures proposa: pujar l’IVA reduït i les taxes al consum, o siga pujar els impostos indirectes, els que afecten igual a pobres i rics, ni se’ls ha ocorregut plantejar uns impostos directes i progressius que redistribuisquen la riquesa, això no forma part de l’economia de guerra. I ja se sap que en la guerra són els pobres soldats qui moren al  front, els que guanyen són els que es queden a la reraguarda.

També demanen l’allargament de la vida laboral i la contenció de les pensions, proposant  que es retallen les prestacions inicials tant en quant s’allargue  la vida. Supose que la finalitat és que no s’allargue massa, si eres vell i tens salut, la solució serà matar-te de fam. No volen vore que, encara que vivim més, en la nostra vida laboral hem originat uns beneficis molts majors que els nostres pares o avis, i que amb les seues menors aportacions sí que es podien jubilar al 65 anys.

I, com no, apareix la banca; per assegurar-nos la subsistència aconsella  fer plans d’estalvi suplementaris, o siga plans de pensions privats. Proposen que a més de pagar impostos, ens haguem de pagar, a més,  una jubilació privada.

Ah, i si no era prou, diu que millor que un salari mínim hauríem de proposar crèdit fiscals, que entenc que serien quantitats que  podríem desgravar en la declaració de renda si no arribàvem als ingressos mínims establerts. L’empresa quedaria lliure per a pagar una misèria i si era massa poc, aleshores seria l’estat qui ens ho compensaria.

No estic intentant endevinar el futur. Jo simplement pose sobre la taula, situacions que són reals i que cal relacionar i previndre. Tot el que està passant ens recorda molt la Doctrina del Shock, exposada per Naomi Klein. Es proposa aprofitar el shock (guerra) del COVID-19, per anar disminuint encara més l’Estat del Benestar. Potser eixos nous Pactes de la Moncloa, estan proposats per marcar el camí? El temps ens ho dirà.