POR EL BIEN DE ESPAÑA

En aquest moment, en el Congrés dels Diputats s’està debatint la investidura de Rajoy, ja sabem que van a nomenar-lo President; al PSOE no li importa massa que haja sigut el President d’un partit imputat per corrupció, sobre el que es presumeix un delicte electoral amb  el qual hauria pogut guanyar les eleccions;  no l’importa tampoc les mesures legislatives que ha pres en contra dels treballadors i a favor dels més poderosos, principalment el poder financer; no és que al PSOE no l’importa sinó que moltes vegades ha col·laborat en l’aprovació d’aquestes mesures legislatives.

La millor justificació que han trobat és eixa tant utilitzada quan els motius no convé fer-los púbics de “por el bien de España”, una justificació que val, per això de inconcreta, per a tot (Tejero va dur endavant el cop d’estat del 23 F “por el bien de España” i també Franco va  encapçalar la sedició militar que va ser Alzamiento Nacional “por el bien de España”). Però España és molt diversa està formada per persones; són banquers, polítics professionals, empresaris de grans empreses, xicotets empresaris, autònoms d’empreses familiars i de vegades d’un sol treballador,  funcionaris, obrers,... I amb interessos contraposats per definició. Per al bé de quins d’ells es regala el poder a Rajoy? Això no ho aclareix ningú.

La difícil justificació que té el PSOE queda evident en el debat paral·lel al del Congrés, que hi ha a la xarxa on molt freqüentment, davant la falta d’altre argument,  els soocialistes acaben dient que el temps deixarà vore qui té la raó, efectivament només poden que demanar temps, i fent un símil futbolístic direm que quan un equip demana temps és que la cosa està molt malament.

Per una altra part també diuen que el posen de President però que ells van a condicionar el govern. I jo em pregunte amb quina força? El PSOE té pànic a unes eleccions en un moment en que està profundament dividit a nivell intern i en el que persones que tota la vida l’han votat sense ni tant sols plantejar-se la possibilitat de votar una altre, afirmen avui que no els tornaran a votar mai més. En aquesta situació serà el PP qui decidisca fins a on es va a deixar pressionar. Si es pretén pressionar a Rajoy més del que el PP estiga disposat a permetre, serà aquest qui els amenaçarà amb convocar noves eleccions, i en eixe moment assumint el paper de víctima, “no em permeten governar”, dirà Rajoy i repetiran unànimement tots els seus diputats i diputades, totes les seues afiliades i afiliats, es mostraran com a víctimes, i ara sí, una altra vegada, POR EL BIEN DE ESPAÑA, El PSOE no va a permetre unes eleccions mentre no solucione el seu problema de divisió interna i Rajoy ho sap.

La finalitat del socialistes és allunyar-se del govern i de propostes difíciles a les que haurien de fer front en la situació actual tenint  davant seu una ciutadania farta de que es prenguen mesures que l’empobreix cada vegada més. Mentrestant convocaran un congrés, intentaran fabricar un nou lideratge i allí s’enfrontaran, si arriben junts, dues faccions: la que respon als interessos dels barons, ancorats en la constitució de la transició, i la renovadora, que haurà d’aclarir quin és el seu programa diferencial. Serà difícil eixir units d’ahí. El propòsit de, en un parell d’anys, passat el congres,  rebentar el govern del PP i anar a eleccions estarà en funció del resultat i les expectatives de vot.

Mentre, l’únic que podem dir és que s’han posat en un terreny que no els augura res bo, i si no miren el PSD en Alemanya, el 2005 va donar el govern a Merkel amb una “gran coalició” i el 2016, encara segueix governant.

I si prenen com a exemple el PASOK en Grècia, encara és més espectacular: en 2009 dóna el govern a la dreta  i ha quedat totalment desplaçat per Syriza; allí el partit socialista ha passat d‘un 44 % de vot i 160 diputats al 6% de sufragis i 17 diputats. El panorama a l’estat no és massa diferent, a l’igual que a Grècia ací hi ha forces noves d’esquerra, com Compromís al País Valencià i Podemos a la resta de l’Estat, que han ocupat el lloc que ha deixat lliure el PSOE, i estan obtenint cada vegada més la confiança de les persones treballadores que veuen com progressivament augmenten els problemes per arribar a final de més,  també de jovens estudiants o graduats que no troben lloc per treballar, o persones jubilades que han de mantindre fills i néts amb la seua pensió.

No era moment oportú per a deixar orfes a totes aquestes persones i per això altres han ocupat el lloc que ha abandonat el PSOE.

UNA CAMPANYA QUE NO HAURIA D’EXISTIR

Ja portem una setmana de campanya electoral; ja hem pogut escoltar el que han dit les distintes persones candidates en la premsa, hem pogut seguir un debat a quatre en la Televisió i ara toca reflexionar.

Marta Sorlí, Cap de Llista per Castelló

Després de sentir el que ens han dit hem d’anar aclarint el nostre vot; quan les persones  som d’esquerres no entren en el nostre debat intern ni el PP ni Ciutadans perquè són dues cares de la mateixa moneda, un és la cara bruta per la corrupció i l’altre la de l’esperança de la dreta, però dreta pura i dura; neoliberals, partidaris de la privatització de tots els serveis, de la dedicació dels recursos públics per a benefici particular del sector privat, de les retallades a les persones necessitades, dels avantatges i privilegis per als bancs i  tot el sector financer.

Per l’altre costat ens trobem amb un PSOE desorientat que, definint-se d’esquerres ha preparat i iniciat el camí cap a la destrucció dels mitjans de defensa de la classe obrera (i dic aquesta paraula amb un sentit ample i integrador de totes les persones treballadores de tots els sectors, de tots aquells que depenem d’una salari per tirar endavant) amb la modificació, sense referèndum, de l’article 135 de la Constitució, base de totes les retallades posteriors. En poques paraules el PSOE és un partit que ha anat contra els interessos de les seues bases. Amb Felipe González va deixar de ser leninista, primer, marxista després, i ara hem vist com ha deixat de ser socialista i, de les seues sigles només conserva la P de partit i la E d’Espanyol, res més.

Joan Baldoví, Mònica Oltra i Iñigo Errejón

al Ribalta, en Castelló.

Si això no és prou Pedro Sánchez ens vol fer assumir que no és president perquè Podemos, no el va votar (Compromís, que no estava en el Grup de Podemos, sinó en el Grup Mixt del Congrés, tampoc el va votar). Sánchez té la poca vergonya de replegar els vots de l’esquerra que demane un canvi de govern (no només de cares), arribar a un acord dual amb Rivera, el representant de la nova dreta, i donar les culpes a la resta de l’esquerra de no ser President. La culpa es del propi Sánchez i de tots els líders dels seu partit que li han posat traves per arribar a la Presidència, Susana Díaz i Felipe González els primers, li van prohibir pactar amb els catalans i amb Podemos, i també específicament amb Compromís. A qui li van deixar? Ciutadans i el PP (Felipe González diverses vegades s'ha manifestat partidari de la Gran Coalición (vore enllaç) PSOE-PP.

La dreta té una virtut i és aprofitar les oportunitats; recordem Aznar quan volia el vot dels catalans, no li importava l’independentisme més be “parlava català en la intimitat”, es va travestir per ser president, després, amb la majoria absoluta vam conéixer qui és ell.

No vull dir amb això que cal actuar com la dreta, no;  però el que no podem permetre és que Sánchez també arribe a travestir-se però per a convertir-se en un promotor de la dreta no per recolzar-se en la resta de l’esquerra.

Aquesta és la causa per la que avui estem en una  nova campanya electoral, mentre se li ha regalat a la dreta una nova oportunitat, que mai hauria d’haver-se-li donat.

Per això avui demane el vot per la coalició “A la Valenciana” on estem Compromís (i dins d’ella tota la gent del Bloc, que portem anys i anys lluitant per aconseguir, canviar el nostre País) junt a la versió valenciana de Podemos i EU. Perquè  nosaltres som la nova esquerra, la que vol fer pagar la crisi als que la van causar i no a les persones que l’hem patit, som els que representem la nova política, neta i enfrontada a la ja tradicional corrupció, els que hem demostrat des de fa anys als ajuntaments i des de fa poc a la Generalitat que sabem gestionar, els que responem als interessos de les persones més necessitades, els que volem recuperar una classe mitjana que la crisi ha fet desaparéixer, els que volem que el nostre País tinga el finançament que li correspon, en resum, els que volem exportar a tot arreu un model de gestió “A la Valenciana”

MOCIÓ TTIP: APROVADA PER IGNORÀNCIA

Josep Garcia Moliner
 Regidor de Bloc-Compromís

Ahir vaig estar present en el plenari de Torreblanca i, la veritat, vaig eixir molt decebut del que vaig vore. Per una part, un PP en el que destacava d’entrada l’absència del portaveu i la falta de preparació dels temes que es tractaven. López va intentar posar problemes a totes les propostes de l’equip de govern per acabar aprovant-les sense excepció; va fer gala de la capacitat de trobar problemes a les propostes que ell mateix aprovava, un  exercici d’ironia en la que, al final, qui quedava en evidència era ell mateix. En realitat va fer el ridícul més espantós quan, després de dir que anava a presentar al·legacions a la taxa municipal sobre els preus de l’Escola Infantil ( que, per cert, es rebaixaven), va votar favorablement la proposta. Què no sap que si vota a favor no pot presentar al·legacions?!!

Però això va quedar com a insignificant en el debat de la moció que va presentar el Grup Municipal de Bloc- Compromís rebutjant el TTIP  (Acord Transatlàntic per al Comerç i la Inversió) que dóna títol a aquest escrit i que va ser aprovada per ignorància manifesta de la majoria dels votants.

Dic això perquè la intervenció del PP va deixar ben clar que no coneixien bé eixe tema, i l’única explicació i valoració al respecte va partir del regidor de Bloc-Compromís, Josep Garcia Moliner, qui va presentar la moció. No va haver debat sobre un tema que és d’extrema importància ja que les conseqüències poden ser fatals per a la nostra economia. Temem que serà un tractat del que eixiran més forts aquells que ja ho són i més febles els que ja tenim problemes econòmics.

D’entrada no pot ser molt bo quan la negociació s’està produint de manera totalment secreta. El nostre eurodiputat Jordi Sebastià va demanar accedir a la documentació del tractat i se li va permetre vore només una part, a més de signar prèviament un contracte de confidencialitat que els obliga a mantenir el secret sobre el contingut dels documents que podia vore a més de prohibir-los entrar càmeres, mòbils o bolígrafs, baix amenaça d’inhabilitació o acusació d’espionatge.

Però el tema d’avui no és el tractat, sinó la postura dels nostres representants municipals. Com deia el PP, va reconèixer el seu desconeixement i es va abstindre. Ja que no van estudiar-se el tema, almenys podrien haver consultat que diu el seu partit; Rajoy diu que hem d’estar a favor (vore enllaç),però no; ni això.

El PSOE sí que va estar en la línia del partit, ni sí ni no, pot ser bo, però pot ser roïn i per tant es va abstindre, encara que la postura oficial del seu partit és que vaja endavant (vore enllaç). Pareix que encara no són conscients de que eixa permanent indefinició els està deixant en la cuneta. Ja són massa vegades: aprovar la modificació de l’article 135 de la constitució que va ser la base de les retallades que hem suportat totes les persones treballadores i dir que defenen els treballadors, va ser una de les que els ha portat a on estan.

Jordi Sebastià
Eurodiputat de Compromís

Total que els únics que ho tenim clar som la gent del Bloc-Compromís (vore enllaç), ens oposem a un

tractat que s’està acordant de manera secreta, que, pel que podem saber, afectarà negativament l’economia espanyola, més encara la valenciana i particularment la nostra agricultura que serà encara més sotmesa als criteris de les grans multinacionals en perjudici dels xicotets productors.

Resumint, la ignorància s’absté, la indefinició s’absté i el Bloc-Compromís vota a favor de rebutjar el tractat. Resultat: 2 vots a favor i 11 abstencions (contant els regidors que es van presentar en la candidatura de Ciutadans). Al final, aprovat.

Sí, nosaltres ho tenim clar; portem a debat una moció per a que tot el poble s’asssabente del que està passant i, en conseqüència, votem el rebuig al tractat.

La imprescindible unitat del Bloc

El panorama en el present precongrés del Bloc em recorda la situació prèvia al congrés del 2003 per la confrontació entre les dues candidatures  que augurava una forta divisió en el partit.  En aquella ocasió així va ser; el triomf per dos vots i la posterior negativa a admetre una executiva de consens, va situar una frontera interna, que ha durat fins avui, malgrat els esforços d’algunes persones.
La voluntat integradora de la direcció del Bloc va donar fruits i els següents congressos, fins avui, van originar grans majories, el que va permetre prendre decisions importants com la configuració de Compromís, el resultat del qual, després de difícils situacions, ha estat entrar en Les Corts amb grup propi, tindre representació al Congrés dels Diputats, i formar part del Consell;  quasi res! És ben segur que el fet de que els resultats ens van acompanyar ha estat el que va consolidar l’actual direcció i la va fer forta internament
Però també és veritat que Compromís ha obert una nova i estranya dinàmica; per una part és l’instrument que ens proporciona la força política de cara al País, i  per l’altra, les relacions entre els partits que l’integren constituïxen una permanent amenaça a l’estabilitat interna del Bloc.  El pes del nostre partit està contrapesat per la força de Mònica Oltra i això s’utilitza per altres membres de Compromís per a crear contínues situacions que erosionen el Bloc, com va passar amb l’incompliment del torn de diputats en l’anterior legislatura, per citar-ne una.
Si férem un DAFO, indubtablement diríem que Compromís és una fortalesa del Bloc però, encara que parega incomprensible, Compromís és també una amenaça (sempre parlant en els termes analítics del DAFO) per al Bloc.
Aquesta situació es la que ens diferència de les anteriors; un congrés que deixe un fort percentatge de descontents serà un camp immillorable per a que s’intente desestabilitzar encara més el partit, sabent que no podem (ni volem) trencar Compromís.
És per aquesta situació que,en el dia abans de començar el nostre congrés, vull fer patent aquesta darrera reflexió. Com a President Nacional del Bloc no he volgut fer manifestacions a favor da cap de les persones candidates. No he estat present en cap acte, he tingut una actitud clarament imparcial. Per això avui crec que puc fer pública la meua opinió sense que ningú interprete que parle a favor de part.
Considere imprescindible unir totes les tendències internes, buscar allò que ens ajunta i prioritzar-ho per damunt del que ens separa. Potser penseu que això és teoria i no es pot dur a la pràctica. No és així si volem de veritat, podem trobar solucions.
Entenc que, per molt que tots diguen que el problema no són les persones sinó el projecte, sabem que les persones representen el projecte i per tant, una part important del problema serà qui ocupa la Secretaria General. De solucions n’hi ha, crec que va ser Rafa Climent, l’actual Conseller d’Economia, qui va proposar copiar el funcionament de Compromís, on no hi ha un Secretari General, sinó diversos portaveus.
Vull aclarir que aquest article ix de la meua independència actual; estic en contacte amb persones dels dos sectors i no tinc cap ambició de futur. He sigut Regidor, Alcalde, Portaveu en la Diputació de Castelló, Diputat Autonòmic i President Nacional del Bloc, ja en tinc prou, ara toca a uns altres assumir les responsabilitats.
Sé que el que dic pot molestar algú, però és igual, aquesta és la meua visió de la situació actual  i la previsió del futur immediat del Bloc.
Fem un Bloc fort, que serà l’única manera d’enfortir Compromís i pel contrari, afeblir el Bloc serà la manera de posar traves, una vegada més, al nacionalisme valencià.

Les eleccions són cares?

Després de molt de temps de silenci motivat per circumstàncies personals que, els que em seguiu, ja coneixeu i que m'han fet que deixe l'activitat política en un segon terme, he obert aquest nou blog, Des de Torrenostra, continuació de l'anterior, Des de Les Corts, per a seguir donant  la meua opinió sobre el que passa, vist des de la nova situació personal que visc en aquest moment.

El primer títol està motivat per les reaccions al post que vaig posar ahir al meu facebook  i que crec que mereix una reflexió més profunda.

Vaig dir : Gràcies al rei avui tots parlen del que costen unes eleccions. Caldria explicar-li el que ens costa la monarquia. Les eleccions són imprescindibles en una democràcia. La monarquia, no.

La base de la meua afirmació està en una doble argumentació

Per una part afirme que l'austeritat en les despeses sempre és una bona finalitat, però no em negareu que la interpretació que fem és diferent depén de qui la fa; no és el rei el que ens l'ha de fer, quan ell porta una vida regalada i opulenta, o no recordeu que sent encara príncep es va gastar 4,2 milions d'euros per fer-se un palauet de 3.000 metres quadrats dins de la Zarzuela; es veu que el Palau de la Zarzuela no era prou per a ell.

I si en necessiteu més d'arguments us recomane llegir a Iñaqui Anasagasti  quan argumenta que el cost anual de la monarquia espanyola és de més de 561 milions, si sumem tots els apartats del pressupost anual que li afecta. Una bona quantitat que ens permetria a tots ser un poc menys austers del que som. 

Per una altra part crec que no devem permetre que ningú ens venga que la democràcia és cara, eixe és l'argument que ens retorna al passat, a la dictadura. La democràcia té un cost econòmic, però ens permet estalviar tirant fora de les institucions totes les persones corruptes que durant molts anys s'han enriquit amb obres que no es feien o que pagàvem per damunt del seu valor; a València en tenim moltes mostres; el circuit de la Fórmula I, la Ciutat de les Arts, la visita del Papa, l’hospital d’Haití que no ha aparegut, ..., en podríem dir moltes més.

Que no ens tornen a enganyar, tot açò va començar en els anys de l’opulència, però seguia passant en plena crisi, mentre ens demanàven austeritat, mentre es retallaven els serveis sanitaris i s’allargaven les llistes d’espera, mentre no es pagaven la aportacions als dependents, mentre l’alumnat estava en barracons, mentre s’augmentaven les taxes universitàries, mentre ....

Per això torne a dir-ho ben clar: ni la democràcia ni les eleccions no tenen la culpa de la situació actual del nostre País, més bé la té una transició que ha permés que les persones corruptes que havien format part o havien estat pròximes a Franco, seguiren ocupant el poder polític i econòmic de tot l’estat. De fet, que una afirmació com la feta per Felip VI de que estalviem en les eleccions haja sigut repetida i lloada per quasi tots els mitjans informatius sense la més mínima crítica deixa veure la poca base democràtica existent.

Dit siga de pas, les eleccions també poden ser més barates, però això s'arregla, canviant les normes durant la legislatura, no fent afirmacions merament demagògiques que queden bé de cara a la galeria però que no tenen cap conseqüència.

Acabe confirmant el que ja deia abans: per a un règim democràtic les eleccions són imprescindibles, la monarquia, no; més bé és un anacronisme i ben car.