La imprescindible unitat del Bloc

El panorama en el present precongrés del Bloc em recorda la situació prèvia al congrés del 2003 per la confrontació entre les dues candidatures  que augurava una forta divisió en el partit.  En aquella ocasió així va ser; el triomf per dos vots i la posterior negativa a admetre una executiva de consens, va situar una frontera interna, que ha durat fins avui, malgrat els esforços d’algunes persones.
La voluntat integradora de la direcció del Bloc va donar fruits i els següents congressos, fins avui, van originar grans majories, el que va permetre prendre decisions importants com la configuració de Compromís, el resultat del qual, després de difícils situacions, ha estat entrar en Les Corts amb grup propi, tindre representació al Congrés dels Diputats, i formar part del Consell;  quasi res! És ben segur que el fet de que els resultats ens van acompanyar ha estat el que va consolidar l’actual direcció i la va fer forta internament
Però també és veritat que Compromís ha obert una nova i estranya dinàmica; per una part és l’instrument que ens proporciona la força política de cara al País, i  per l’altra, les relacions entre els partits que l’integren constituïxen una permanent amenaça a l’estabilitat interna del Bloc.  El pes del nostre partit està contrapesat per la força de Mònica Oltra i això s’utilitza per altres membres de Compromís per a crear contínues situacions que erosionen el Bloc, com va passar amb l’incompliment del torn de diputats en l’anterior legislatura, per citar-ne una.
Si férem un DAFO, indubtablement diríem que Compromís és una fortalesa del Bloc però, encara que parega incomprensible, Compromís és també una amenaça (sempre parlant en els termes analítics del DAFO) per al Bloc.
Aquesta situació es la que ens diferència de les anteriors; un congrés que deixe un fort percentatge de descontents serà un camp immillorable per a que s’intente desestabilitzar encara més el partit, sabent que no podem (ni volem) trencar Compromís.
És per aquesta situació que,en el dia abans de començar el nostre congrés, vull fer patent aquesta darrera reflexió. Com a President Nacional del Bloc no he volgut fer manifestacions a favor da cap de les persones candidates. No he estat present en cap acte, he tingut una actitud clarament imparcial. Per això avui crec que puc fer pública la meua opinió sense que ningú interprete que parle a favor de part.
Considere imprescindible unir totes les tendències internes, buscar allò que ens ajunta i prioritzar-ho per damunt del que ens separa. Potser penseu que això és teoria i no es pot dur a la pràctica. No és així si volem de veritat, podem trobar solucions.
Entenc que, per molt que tots diguen que el problema no són les persones sinó el projecte, sabem que les persones representen el projecte i per tant, una part important del problema serà qui ocupa la Secretaria General. De solucions n’hi ha, crec que va ser Rafa Climent, l’actual Conseller d’Economia, qui va proposar copiar el funcionament de Compromís, on no hi ha un Secretari General, sinó diversos portaveus.
Vull aclarir que aquest article ix de la meua independència actual; estic en contacte amb persones dels dos sectors i no tinc cap ambició de futur. He sigut Regidor, Alcalde, Portaveu en la Diputació de Castelló, Diputat Autonòmic i President Nacional del Bloc, ja en tinc prou, ara toca a uns altres assumir les responsabilitats.
Sé que el que dic pot molestar algú, però és igual, aquesta és la meua visió de la situació actual  i la previsió del futur immediat del Bloc.
Fem un Bloc fort, que serà l’única manera d’enfortir Compromís i pel contrari, afeblir el Bloc serà la manera de posar traves, una vegada més, al nacionalisme valencià.

Les eleccions són cares?

Després de molt de temps de silenci motivat per circumstàncies personals que, els que em seguiu, ja coneixeu i que m'han fet que deixe l'activitat política en un segon terme, he obert aquest nou blog, Des de Torrenostra, continuació de l'anterior, Des de Les Corts, per a seguir donant  la meua opinió sobre el que passa, vist des de la nova situació personal que visc en aquest moment.

El primer títol està motivat per les reaccions al post que vaig posar ahir al meu facebook  i que crec que mereix una reflexió més profunda.

Vaig dir : Gràcies al rei avui tots parlen del que costen unes eleccions. Caldria explicar-li el que ens costa la monarquia. Les eleccions són imprescindibles en una democràcia. La monarquia, no.

La base de la meua afirmació està en una doble argumentació

Per una part afirme que l'austeritat en les despeses sempre és una bona finalitat, però no em negareu que la interpretació que fem és diferent depén de qui la fa; no és el rei el que ens l'ha de fer, quan ell porta una vida regalada i opulenta, o no recordeu que sent encara príncep es va gastar 4,2 milions d'euros per fer-se un palauet de 3.000 metres quadrats dins de la Zarzuela; es veu que el Palau de la Zarzuela no era prou per a ell.

I si en necessiteu més d'arguments us recomane llegir a Iñaqui Anasagasti  quan argumenta que el cost anual de la monarquia espanyola és de més de 561 milions, si sumem tots els apartats del pressupost anual que li afecta. Una bona quantitat que ens permetria a tots ser un poc menys austers del que som. 

Per una altra part crec que no devem permetre que ningú ens venga que la democràcia és cara, eixe és l'argument que ens retorna al passat, a la dictadura. La democràcia té un cost econòmic, però ens permet estalviar tirant fora de les institucions totes les persones corruptes que durant molts anys s'han enriquit amb obres que no es feien o que pagàvem per damunt del seu valor; a València en tenim moltes mostres; el circuit de la Fórmula I, la Ciutat de les Arts, la visita del Papa, l’hospital d’Haití que no ha aparegut, ..., en podríem dir moltes més.

Que no ens tornen a enganyar, tot açò va començar en els anys de l’opulència, però seguia passant en plena crisi, mentre ens demanàven austeritat, mentre es retallaven els serveis sanitaris i s’allargaven les llistes d’espera, mentre no es pagaven la aportacions als dependents, mentre l’alumnat estava en barracons, mentre s’augmentaven les taxes universitàries, mentre ....

Per això torne a dir-ho ben clar: ni la democràcia ni les eleccions no tenen la culpa de la situació actual del nostre País, més bé la té una transició que ha permés que les persones corruptes que havien format part o havien estat pròximes a Franco, seguiren ocupant el poder polític i econòmic de tot l’estat. De fet, que una afirmació com la feta per Felip VI de que estalviem en les eleccions haja sigut repetida i lloada per quasi tots els mitjans informatius sense la més mínima crítica deixa veure la poca base democràtica existent.

Dit siga de pas, les eleccions també poden ser més barates, però això s'arregla, canviant les normes durant la legislatura, no fent afirmacions merament demagògiques que queden bé de cara a la galeria però que no tenen cap conseqüència.

Acabe confirmant el que ja deia abans: per a un règim democràtic les eleccions són imprescindibles, la monarquia, no; més bé és un anacronisme i ben car.