Serà que vol dir que necessita
implantar una economia de guerra? Per saber-ho vaig buscar informació sobre què és això de
l’economia de guerra.
Pareix ser que en una economia de
guerra es prenen mesures dirigides a afavorir l’autoconsum. Es reorienta la
indústria i l’agricultura a assegurar els productes que ens en són necessaris;
tant és així que es modifiquen els pressupostos per assignar més recursos a
l’agricultura i la indústria, la
política monetària es dirigeix prioritàriament a controlar la inflació, també
es procura reduir el consum, si és precís, arribant al racionament, a més,
freqüentment es creen nous impostos per a aconseguir una major liquidesa per
fer front a les despeses extraordinàries de la guerra.
De moment no hem vist caps mesura
que afecte a la producció agrària i, si alguna indústria s’ha reorientat, ha
sigut motivada per la mateixa llei de mercat; la falta de demanda dels seus
productes coincidia amb la carència de mascaretes, desinfectants, respiradors i
demés material sanitari imperiosament necessari.
La reducció del consum, si n’hi
ha hagut, serà més conseqüència del tancament dins de les nostres cases que de
cap orientació política derivada de les necessitats existents.
Tampoc hem vist que s’hagen creat
nous impostos ni incrementat els existents, és més, s’ha fet el contrari, com
ajornar el seu pagament. I per acabar, l’única
política monetària possible per al govern estatal és la de l’euro, o
siga l’europea; l’estat no té política monetària pròpia, perquè la vam cedir a
la Unió Europea en entrar al sistema de l’euro.
Per tant si no estem en una
economia de guerra em seguisc preguntant perquè s’utilitza eixa terminologia de
manera constant en els discursos de Sánchez? I no només ell, he trobat freqüents
articles en la premsa que també empren eixes expressions, precisament és en el
que diuen els articles dels “opinadors” professionals on troben algunes pistes.
He trobat veus des de la dreta
que, a les característiques citades anteriorment, afegeix la de la hipercentralitzacio
i la de sacrificar la sostenibilitat a llarg termini per tal
d’incrementar la capacitat de reacció. Aquestes dues afirmacions ja
manifesten clarament la voluntat d’aprofitar la situació de crisi per anar a un
estat més centralitzat i també abandonar els criteris de sostenibilitat. Clar
si estem en guerra el que cal és guanyar-la siga quin siga el cost.
A on ens volen portar amb eixa
situació de “guerra” imaginària. El primer de tot és convèncer-nos de que el
coronavirus no solament és una situació d’emergència, per a la qual l’estat
està perfectament preparat per a fer-li front,
sinó que interessa més donar la imatge de que és una situació de guerra
i en la guerra no es qüestionen els
sacrificis. És reveladora la frase de Naomí Klein en referència a situacions
similars “...en moments de crisi, la població està disposada a cedir un
poder immens a aquell que afirme disposar de la cura màgica..." I la cura
màgica portarà amb tota seguretat sacrifici i privacions per a les classes
mitjana i baixa, i beneficis assegurats per l’estat a la classe econòmica més
poderosa. Això és el que passa en la guerra.
I per ací van els tirs, sinó
mirem les mesures que l'FMI, el Fons Monetari Internacional, proposa per Espanya:
Respecte al treball demana
flexibilitat i que continue vigent la reforma laboral de Rajoy, cosa que ja li
anirà bé a Sánchez per a no complir el punt del pacte amb Iglesias que demanava
l’abolició d’aquesta reforma. Té Iglesias els dies contats dins del govern de
Sánchez?
Demana també l’FMI mesures
fiscals per reduir el dèficit, està clar que en seran necessàries, però quines
mesures proposa: pujar l’IVA reduït i les taxes al consum, o siga pujar els
impostos indirectes, els que afecten igual a pobres i rics, ni se’ls ha
ocorregut plantejar uns impostos directes i progressius que redistribuisquen la
riquesa, això no forma part de l’economia de guerra. I ja se sap que en la
guerra són els pobres soldats qui moren al
front, els que guanyen són els que es queden a la reraguarda.
També demanen l’allargament de la
vida laboral i la contenció de les pensions, proposant que es retallen les prestacions inicials tant
en quant s’allargue la vida. Supose que
la finalitat és que no s’allargue massa, si eres vell i tens salut, la solució
serà matar-te de fam. No volen vore que, encara que vivim més, en la nostra
vida laboral hem originat uns beneficis molts majors que els nostres pares o avis,
i que amb les seues menors aportacions sí que es podien jubilar al 65 anys.
I, com no, apareix la banca; per
assegurar-nos la subsistència aconsella fer
plans d’estalvi suplementaris, o siga plans de pensions privats. Proposen que a
més de pagar impostos, ens haguem de pagar, a més, una jubilació privada.
Ah, i si no era prou, diu que
millor que un salari mínim hauríem de proposar crèdit fiscals, que entenc que serien
quantitats que podríem desgravar en la
declaració de renda si no arribàvem als ingressos mínims establerts. L’empresa quedaria
lliure per a pagar una misèria i si era massa poc, aleshores seria l’estat qui ens
ho compensaria.
No estic intentant endevinar el
futur. Jo simplement pose sobre la taula, situacions que són reals i que cal
relacionar i previndre. Tot el que està passant ens recorda molt la Doctrina
del Shock, exposada per Naomi Klein. Es proposa aprofitar
el shock (guerra) del COVID-19, per anar disminuint encara més l’Estat del
Benestar. Potser eixos nous Pactes de la Moncloa, estan proposats
per marcar el camí? El temps ens ho dirà.
